Que és més important, que és abans, l'acció o el pensament? És una pregunta aplicable a moltes escales de la vida, i com no, de la política.
Podríem pensar, d'una banda primer, que l'acció, sense un raonament previ, és absurda i pot donar pas a conseqüències de tota mena. Aquest pensament és el que primer ens ve al cap. Qui no ha sentit mai allò de "pensa el que fas" o "pensat-ho bé abans de..."? Però d'altra banda, també podríem pensar que sense l'acció, tot pensament és estèril. En aquest sentit s'han manifestat grans actors polítics contemporanis, com per exemple Friedrich Engels "Una unça d'acció té el mateix valor que una tona de teoria" o menys explícitament, però en el mateix sentit, el nostrat Francesc Macià digué que "el seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies".
Al meu parer, la resposta a què va primer, si l'acció o el pensament, és totes dues coses alhora. De fet en la nostra vida quotidiana és així gran part del temps. Pensem i fem, tot alhora. En política, també s'hauria d'aplicar aquest equilibri natural entre acció i pensament. I més concretament, vull referir-me als models d'assemblearisme que s'han aplicat a casa nostra, des de l'esquerra socialdemòcrata fins a l'anarquisme, passant pel moviment del 15-M.
I m'hi refereixo precisament perquè l'assemblearisme, que pot ser una eina democratitzadora en el sentit més ampli de la paraula, pot ser també tot el contrari, una eina burocràtica i manipuladora. He volgut pensar que aquesta percepció de l'assemblearisme era una obvietat, fins que, a la practica, m'he vist votant coses intranscendents o no podent votar coses d'alt calat polític perquè hi havia algú fent de censor. Em venen al cap hores veient com gent perdia el temps decidint quina engantxina era més xula o hores decidint el nom d'una casa okupada. He vist com una assemblea d'indignats decidia entrar en un ple municipal mentre que la policia es preparava per impedir el pas als protestants. Tanmateix, crec que si som capaços de percebre aquestes febleses, podem evitar-les i fer un assemblearisme real.
Un assemblearisme real ha de tenir en compte la dualitat pensament-acció, per no esdevenir burocràtic, i doncs inútil. Si bé, com a individus, el pensament-acció és instantani, perquè només depèn de nosaltres mateixes, quan participem de dinàmiques assembleàries el procés pensament-acció s'allarga pel passos intermitjos, que són el debat i la votació. Cal doncs, simplificar les propostes a debatre i que aquestes no es perdin en detalls ni de forma ni de fons, però sobretot de forma.
-Ens manifestem?
-Sí - No.
-Pacíficament
-Sí - No.
Per exemple.
Si en comptes d'això comencem a entrar en detalls a cada vegada més insignificants, serem menys útils i segurament parlarem menys temps d'allò que té veritable transcendència, en aquest cas manifestar-se pacíficament. Passarem llargues estones a pensar, mentre la resta del món es mou, i la nostra acció es dilatarà més en el temps i estarà cada cop més deslligada del nostre pensament que es basava en l'anàlisi d'un món que ja no existeix, doncs ha anat canviant.
En definitiva, si allò que diferencia les decisions individuals i les decisions col·lectives és el procés de debat, aquest s'ha de centrar en les qüestions que realment són importants, i no pas en qüestions poc productives, que precisament s'utilitzen per part d'una minoria per burocratitzar i controlar assemblees. Minoria que per cert, serà després la que carregarà contra l'assemblearisme per burocràtic i apel·larà a seguir lideratges. Els seus lideratges, òbviament.
