Fruit de
l’acord per l’estabilitat entre CIU i ERC, el Govern català aplica, des de fa
poques setmanes, un nou impost sobre els dipòsits bancaris. Aquesta taxa, que
pot permetre recaptar fins a 500 milions d’euros, i que ja s’aplica també a
altres països com França, Alemanya o Holanda, és un bon exemple per il·lustrar
la situació política actual pel que fa a les relacions entre Catalunya i
l’Estat espanyol. Vegem-ho.
La idea de
l’impost és ben senzilla; des de l’inici de la crisi, els successius Governs han
justificat la necessitat de retallar serveis públics i apujar impostos per tal
de rebaixar el deute. Ens han demanat que ens apretéssim el cinturó i ells
mateixos s’han encarregat d’apretar-nos-el. Doncs bé, del que es tracta ara és
que els qui més tenen, com els bancs, comencin a aplicar-se el cuento i que, amb els diners recaptats,
la Generalitat pugui fer front al deute públic i minimitzar les retallades.
Però aquest
impost, a banda de ser allò que en diríem una mesura d’esquerres, també és un
bon exemple per pensar sobre la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol,
doncs exemplifica molt clarament els greuges que patim els catalans, que omplen
de raons l’independentisme. M’explico.
La
legislatura passada, ERC va presentar la proposta, que va ser rebutjada pel
Parlament. Poc després arribaven les passades eleccions del 20N, i ERC tornava
a posar l’impost sobre la taula. Quan semblava que CIU no hi posaria més traves,
el Govern espanyol impulsa un decret-llei per fixar aquest mateix impost a
nivell estatal però a tipus 0. Què significa això?
Ras i curt. Que
en pocs mesos el Tribunal Constitucional invalidarà l’impost del Govern català,
reduint la recaptació i obligant a retallar en serveis públics. Que la
recaptació que farà el Govern espanyol serà de 0 euros. És a dir, que protegirà
els bancs i els seus interessos. I finalment, per acabar-ho d’adobar, amb els
diners de tots –que quan el Govern espanyol diu tots, ja sabem que qui rebrem
som els catalans- haurem de pagar una compensació econòmica a les autonomies
que aplicaven aquest impost des de fa temps; Extremadura, Andalusia i Canàries.
(Article publicat a l'Oixque, la revista de les JERC Eixample).
