Efectivament, Podemos és l'actor inesperat que ha fet arrufar el nas a tort i a dret; ha descol·locat a PP i PSOE posant en qüestió el bipartidisme a Espanya (fet que semblava impensable fa només 7 mesos), ha frenat les aspiracions de creixement d'IU i de molts petits partits i coalicions arreu de l'Estat, i no només això, sinó que la progressió ascendent del partit deixa oberta la porta la possibilitat de que arribi a guanyar les properes eleccions. A Catalunya el sobiranisme també s'ha posat en guàrdia, donat que el partit dels cercles podria arribar a afeblir l'opció independentista, que fins ara era la única que havia plantejat un escenari de canvi de règim plausible.
L'Évole sap bé que Podemos pot oferir un escenari de ruptura amb el règim del 78, però que per ser creïble a Catalunya, també ha d'incorporar les demandes de la societat catalana en clau nacional.
Canvi de règim i qüestió nacional són els dos elements a conjugar i pels que es disputaran Podemos i el moviment sobiranista. Ja hem vist que de moment l'aposta nacional del partit de Pablo Iglesias deixa molt a desitjar, i així ho reconeix el mateix Évole a través del seu article. Però no està clar qui jugarà millor la carta del canvi de règim, o en paraules de Guillem Clapés què obre més perspectives de canvi; "una segona transició espanyola" de la mà de Podemos o "un procés constituent català."
El que és segur és que el resultat de tot plegat dependrà en gran mesura dels posicionaments que farà Podemos en l'àmbit nacional i dels moviments que faran les esquerres catalanes per fer creïble que el país que farem trencarà amb el projecte de Convergència i Unió.
Per això mateix, en el "Salvados" de diumenge següent, l'Évole, que no és ximple, i sap com burxar el seu interlocutor, preguntava a en Lluís Llach, i cito literalment: "Que prefieres: una Catalunya dentro de España governada por Podemos y reconociendo su singularidad o una Catalunya independiente gobernada por CIU?"
O el que és el mateix: què pesa més, ser d'esquerres o ser independentista?
Un debat que a Catalunya, i al conjunt dels Països Catalans, l'independentisme va abordar, podríem dir que ja en néixer, arribant a una conclusió: si som una nació, les reivindicacions socials del nostre poble són per definició nacionals, i per tant, totes dues lluites van de la mà, la independència no és doncs un simple canvi de bandera, sinó que és el punt de partida del canvi social. Així mateix, d'aquesta premissa de considerar-nos com a nació se'n deriven dues qüestions especialment rellevants:
1) Tenim dret a l'autodeterminació (i això passa no sols per decidir les nostres relacions amb l'Estat espanyol -i el francès-, sinó per decidir les nostres polítiques públiques, per exemple)
2) Constatem que aquest dret no se'ns ha fet efectiu sota cap forma de govern que ha tingut l'Estat espanyol (ni en monarquia, ni en dictadura, ni en democràcia, ni en república). Efectivament, mai hem pogut decidir lliurement les nostres lleis, sinó que en el millor dels casos, hem pogut negociar (en condició de supeditació) lleis que s'aproximaven a allò que la societat catalana i les seves institucions demandaven. Per tant, podríem dir que el nostre país ha estat sota una dominació, més o menys gradual segons el context.
Tanmateix, alguns argumentaran que Catalunya forma part d'un Estat democràtic en el que hi ha eleccions lliures i que gaudeix d'un alt nivell d'autogovern. Un autogovern que ens ha permès tenir el nostre propi model en àmbits essencials com l'educació i la sanitat. Perquè podem dir que no som lliures, doncs?
La distinció entre llibertat negativa i llibertat positiva introduïda per Isaiah Berlin és la més extesa per parlar dels conceptes de llibertat. Si la llibertat positiva s'entén com a auto-control i auto-realització, la llibertat negativa és entesa com a absència d'interferències, és a dir, que hom és lliure en tant que ningú interfereix en allò que voluntàriament vol fer.
Aquest concepte de llibertat és el que ha predominat durant gairebé tot l'autonomisme en relació al tema que ens ocupa (i en realitat en general en el món liberal); CIU pactava amb Madrid unes demandes assumibles per la Metròpoli i d'aquesta manera existia una sensació de que dins del projecte espanyol decidíem allò que volíem fer. És a dir, érem lliures.
El problema apareix en el moment en que, episodis com el de l'Estatut, ens mostren que no podem decidir allò que a Madrid no agradi. L'aparença cau.
Des de la perspectiva del republicanisme podem explicar la situació en base a l'ideal republicà de llibertat, és a dir, la no-dominació i una metàfora clàssica per explicar-la:
Imaginem un esclau, posem per cas a la Grècia Antiga, que té un amo que li permet fer tot allò que vol. Un amo benèvol. Tanmateix, i encara que no ho faci mai, l'amo podria obligar l'esclau a fer allò que ell vulgui. Per això un és l'amo i l'altre l'esclau.
Segons la concepció negativa de la llibertat, mentre l'amo no dicti cap ordre, l'esclau no rep cap interferència sobre allò que vol fer, i per tant és lliure. Des del punt de vista de la concepció de la llibertat com a no-dominació, l'esclau no és lliure perquè per molt benèvol que sigui l'amo amb ell, resta sota la seva dominació.
En la nostra metàfora, l'esclau és el poble català i l'amo és el Govern espanyol. Si bé els catalans van fer allò que "volien" durant 30 anys, ara el Govern espanyol ens diu que no podem traspassar determinats límits. Ara se'ns fa evident la manca de llibertat, perquè interfereixen (Gobierno, Tribunal Constitucional) sobre la nostra voluntat.
Fins aquí, podríem resumir-ho en que hem sigut lliures en sentit negatiu fins que tomben l'Estatut, però que en un sentit republicà no ho hem sigut mai en l'època moderna. Per això, davant l'aparició de Podemos, existeix la sensació de que un Govern de Pablo Iglesias podria arribar a satisfer moltes de les demandes de la societat catalana i tornaríem a una situació de pacte en que seríem lliures en sentit negatiu (i per tant decauria el desig d'independència).
La pregunta és si Podemos inclourà el dret a l'autodeterminació, com li demana l'Évole, i serem lliures (no-dominats) o es limitaran a repetir l'estratègia del pactisme que durant tant de temps ens ha limitat la llibertat. En Jordi Évole, com tots els catalans que no volen la independència però són conscients de tot això, només tenen la opció de que Podemos vagi en la direcció del nostre ple reconeixement del dret a l'autodeterminació. Els independentistes hem de tenir clar que la qüestió no pot ser escollir entre una Catalunya dins d'una Espanya d'esquerres o una Catalunya independent governada per CIU, el que està en joc és si ens conformarem a ser l'esclau que tracten bé o lluitarem per ser els amos del nostre propi destí.
