I així va ser, i va vindre acompanyada d'una crisi econòmica mundial. Bé, es podria dir que una cosa va accelerar l'altra. Després, recordo una successió de xifres, cada mes més alarmants, sobre l'atur i la borsa. L'economia s'enfonsava, i des de casa, jo pensava "coi, però si feia anys que se'n parlava d'això, tothom sabia que passaria, hi podrien haver fet alguna cosa, no?".
I com és que no ho van fer? Com pot ser que, davant d'una situació semblant, els dirigents polítics no fessin res? Com pot ser, que, més enllà de que les crisis cícliques del capitalisme no es poden eviatr, ni tan sols es fes aleshores, un intent de reconvertir l'economia i així fer més suaus els efectes de la crisi que anava a arribar?
Moltes hipòtesis són possibles i complementaries per a respondre aquesta pregunta. Potser electoralisme a curt termini. Potser ineptitud. Potser interessos. Només uns pocs ho saben del cert. Només les persones que aleshores controlaven el poder saben perquè no van fer res o fins i tot van negar la situació. "Crisi? Quina crisi?" preguntaven.
La qüestió és que amb l'excusa de la crisi, el govern espanyol (i els d'arreu d'Europa) està retallant drets socials i laborals per totes bandes. I mentre, els directius dels bancs que el PSOE ha rescatat amb els nostres diners (i dels que s'han anat enriquint, malgrat la crisi), s'apugen els sous quan i com els hi convé. Les desigualtats socials augmenten. El frau fiscal i la corrupció són un element més del paisatge econòmic. I els sindicats que haurien de defensar la classe treballadora s'han dedicat a mirar cap a una altra banda fins que la situació a esdevingut insostenible. I així hem arribat a la Vaga General del 29 de setembre.
Quan preguntava al meu entorn si faria vaga, la resposta majoritària era negativa. I de motius no hi faltaven: la vaga estava convocada per CCOO i UGT, els mateixos sindicats que han permès arribar fins a aquest punt. I, perquè no dir-ho, sindicats espanyols, que s'han despreocupat de les necessitats i particularitats econòmiques dels Països Catalans i que, per exemple, mai han fet seva la demanda d'un marc català de relacions laborals. Però a banda d'això, també es va estendre la idea de que la vaga no serviria per res, ja que la reforma laboral ja estava aprovada. I tot i que no comparteixo aquesta opinió, una altra qüestió de fons que va aparèixer arran d'això a les converses del carrer, va ser la necessitat de reformular els sistemes de protesta. I més que se'n ha parlat, almenys en determinats ambients, per així dir-ho, després del dubtós seguiment de la vaga i dels incidents ocorreguts arreu del país, amb uns 70 detinguts i carregues policials fora de lloc (València o Barcelona).
Reformular les protestes és clau precisament per evidenciar les mancances democràtiques que patim en la era del desencís, de la desmobilització ciutadana i de la manipulació mediàtica, on els mitjans de comunicació semblen donar coartada al monopoli de la violència, sovint desmesurada, de la policia. I els primers que han donat alternatives han sigut els del col·lectiu "moviment del 25", responsables de l'okupació del Banc de Crèdit espanyol a la Plaça Catalunya de Barcelona, 3 dies abans de la vaga. Aquest col·lectiu va posar sobre la taula models de vaga per a aquells que el 29 de setembre no la podien fer (estudiants, aturades, etc) com la vaga de consum o de transports.
Ara bé, més enllà d'aquestes propostes que haurien de tindre en compte els sindicats, es fa evident la necessitat d'estructurar un sindicalisme de classe i català, que sigui capaç de recuperar la confiança de la ciutadania i mobilitzar-la totes les vegades que sigui necessari per defensar amb garanties els nostres drets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada