Podeu provar de fer l'experiment en una ciutat qualsevol. Tan sols cal que sortiu al carrer i observeu el moviment frenètic i constant de persones i vehicles. El fum. La fressa que produeix aquest moviment. Les mirades que van mirant a terra, abduïdes per pensaments i l'estrès que impedeix alçar el cap i veure el món que ens envolta.
El diumenges al matí, es produeix, tanmateix, el miracle. Tot té menys pressa, menys cotxes, menys fum i mirades que es perden en el detall o en altres mirades.
Fa pocs dies vaig agafar l'autobús. Era un diumenge qualsevol al matí, el temps era clar i el fred envermellia les galtes dels passatgers.
Va ser aleshores quan vaig adonar-me que alguna cosa estranya passava. Un nen petit acostava el cap al vidre mentre intentava mantindre's de puntetes per veure-hi bé. La seva àvia, asseguda allà al costat, li feia repetir els objectes que veia. Això és un arbre. Això una botiga. Això un cotxe.
Rere seu, no vaig poder evitar espiar de reüll una parella de joves que es miraven amb els ulls inundats de felicitat, entre dolços petons.
Més enllà, dues nenes amb la seva mare, que em va semblar sentir parlant dels animals del zoo.
I així infinitament, cada persona esdevenia una història de la que jo només copsaria uns minuts a l'autobús, fins arribar a la meva parada.
En baixar vaig pensar que això calia escriure-ho. Que calia recordar coses tan evidents com aquests petits detalls. Al cap i a la fi, no creieu que algun dia podrem fer que cada dia esdevingui com un diumenge al matí?
