Joves i drogues

Les problemàtiques al voltant del món de les drogues són un tema recurrent quan parlem de joventut. I ara que s'acosten les eleccions municipals, almenys a bona part del país, seran molts els polítics que diran, sovint criminalitzant al o la consumidora, que el consum de drogues és una problemàtica que combatran mitjançant la prevenció i la vigilància. Tanmateix, uns altres pocs polítics, més valents, tractaran el consum de drogues com el que és: un fet social. I a partir d'aquí podran desenvolupar mesures per tractar les problemàtiques que es deriven del seu consum.
Podríem parlar també del consum de drogues entre les persones majors de 30 anys, que existeix i també forma part de la realitat social, i convé recordar-ho, però el primer pas és parlar de drogues i jovent, que és quan comença el consum.

Nombrosos estudis assenyalen que les persones joves perceben el consum de drogues com un factor d'integració social, molt sovint lligada als moments d'oci. Això no ens hauria de sorprendre, en general l'ésser humà actua per imitació i es repeteix la història de sempre; les persones més joves imiten a les que són més grans, i és així com les preadolescents imiten a les adolescents, que a dia d'avui consumeixen drogues habitualment. Hauríem d'entendre que és pràcticament impossible eradicar el consum de drogues de la societat i que el que cal no són mesures destinades a això, sinó a promoure'n un ús responsable.

Les mesures repressives (vigilància, multes, etc) no ajuden en res, i de fet, només serveixen per malbaratar recursos de les institucions. I de la mateixa manera, el model de prevenció actual, que es basa en la criminalització del o la consumidora, xoca frontalment amb la realitat. Potser sí que als anys 80 el consum de drogues estava lligat a la marginalitat social, però la realitat actual és completament diferent. Criminalitzant i fent un judici de valors per sobre del criteri del o la jove que es pretén educar, s'aconsegueix l'efecte contrari al proposat. El jove percebrà que algú li intenta imposar un criteri sobre una cosa tan personal com és el que menges, fumes, beus o et prens.

L'altre model, el que entén el consum de drogues com un fet social, pot aportar moltíssimes més solucions, i sobretot més efectives, de cara a combatre els efectes negatius d'aquest fenomen. Ensenyar, enlloc d'imposar. En el fons és ben senzill.
Explicar-li en profunditat al jovent els efectes que poden tenir les drogues en ell, per a que siguin el o la mateixa jove la qui decideixi el que vol fer amb el seu cos. Enlloc de reprimir, fomentar hàbits saludables, com l'esport, i crear mecanismes de detecció de casos d'addicció.
En definitiva, treballar en base a la realitat que tenim i no girar-li l'esquena als problemes. Aquesta no sols és la formula per a que algun dia el consum no generi les morts i malalties que provoca ara, sinó per a més a més, ajudar enormement en el procés de maduració de les persones joves, en el que el primer pas és que esdevinguin responsables de si mateixes.

Esteu a favor de la publicitat?

Fa poc, una amiga em va fer aquesta pregunta "estas a favor del màrqueting?". Vaig romandre callat pocs segons, escoltant l'explicació de la pregunta alhora que pensava sobre el tema. Gran pregunta vaig concloure. I no vaig saber respondre, almenys respondre quelcom de definitiu, sincerament.
Ara prenc aquella pregunta i la reformulo: esteu a favor de la publicitat?

Segons la Vikipèdia, "la publicitat és una activitat comunicativa encaminada a aconseguir uns objectius dintre de la comercialització, procés de posar un producte en venda utilitzant el màrqueting, tècnica de conèixer el mercat, i així mitjançant canals de difusió, difondre missatges de promoció del producte a comercialitzar. La publicitat s'ha establert com una tècnica de comunicació massiva imprescindible per al funcionament dels mitjans de comunicació moderns. No sols difonen informació i missatges sinó que manté econòmicament molts mitjans per als quals és la principal font d'ingressos. La publicitat investiga i analitza el públic i context social a servint-se de distintes disciplines com la psicologia, sociologia, antropologia, estadística i economia entre altres.

La publicitat és, per damunt de tot, comunicació, sent els seus elements principals un emissor que envia un missatge a través d'uns canals a un receptor amb la intenció de modificar el seu comportament de compra. La publicitat es pot considerar, en la seva transmissió a través dels seus diferents mitjans.

La publicitat no només proporciona informació sobre productes concrets, sinó que a més, comunica informació sobre la classe de persones que hem de considerar atractives, els llocs on ens hauria agradar viure i els estàndards que hem d'observar en la manera de vestir, de parlar, etc."

Tot plegat fa que em faci més preguntes. Existeix alguna societat al món sense publicitat? L'anticapitalisme n'és un exemple (a banda de la publicitat del partit dels models socialistes)?

A mi sincerament, em planteja molts dubtes tot plegat. Què me'n dieu?

Els autobusos del diumenge pel matí

Podeu provar de fer l'experiment en una ciutat qualsevol. Tan sols cal que sortiu al carrer i observeu el moviment frenètic i constant de persones i vehicles. El fum. La fressa que produeix aquest moviment. Les mirades que van mirant a terra, abduïdes per pensaments i l'estrès que impedeix alçar el cap i veure el món que ens envolta.

El diumenges al matí, es produeix, tanmateix, el miracle. Tot té menys pressa, menys cotxes, menys fum i mirades que es perden en el detall o en altres mirades.
Fa pocs dies vaig agafar l'autobús. Era un diumenge qualsevol al matí, el temps era clar i el fred envermellia les galtes dels passatgers.
Va ser aleshores quan vaig adonar-me que alguna cosa estranya passava. Un nen petit acostava el cap al vidre mentre intentava mantindre's de puntetes per veure-hi bé. La seva àvia, asseguda allà al costat, li feia repetir els objectes que veia. Això és un arbre. Això una botiga. Això un cotxe.
Rere seu, no vaig poder evitar espiar de reüll una parella de joves que es miraven amb els ulls inundats de felicitat, entre dolços petons.
Més enllà, dues nenes amb la seva mare, que em va semblar sentir parlant dels animals del zoo.
I així infinitament, cada persona esdevenia una història de la que jo només copsaria uns minuts a l'autobús, fins arribar a la meva parada.

En baixar vaig pensar que això calia escriure-ho. Que calia recordar coses tan evidents com aquests petits detalls. Al cap i a la fi, no creieu que algun dia podrem fer que cada dia esdevingui com un diumenge al matí?