Barcelona decideix: democràcia

El 13 de setembre del 2009, la petita població d'Arenys de Munt (el Maresme) va organitzar una consulta popular sobre la independència. Els dies previs a la consulta, diaris i televisions anaven carregats d'expectació i cada cop s'hi sumaven més actors inesperats a l'espectacle; des del jutjat que va prohibir la participació de l'Ajuntament fins a una coneguda organització feixista que aquell dia es va manifestar al centre del poble.

Recordo perfectament arribar-hi sense massa expectatives, i recordo també, baixar del cotxe i veure aquella riuada de gent. Amics i coneguts, banderes als balcons, cantants i polítics, i al bell mig de tot, una cua de ciutadans esperant per votar. Gent jove amb un somriure a la cara, gent gran amb llàgrimes als ulls. Aquella sensació fou indescriptible i vaig prendre consciència de la importància d'aquell esdeveniment; després de 3 segles hi havia catalans votant per la seva llibertat.

El proper 10 d'abril, la ciutadania de Barcelona també està cridada a votar sobre aquesta qüestió. I poques coses, en política, em fan més il·lusió que anar a votar aquell dia. Els que som independentistes tenim molt clar que aquell dia toca anar a votar, però avui m'agradaria dirigir-me a totes aquelles persones, amics i amigues, coneguts i conegudes, que o bé tant els hi fa o bé hi estan en contra.

Si alguna cosa em faria més il·lusió encara, és veure-us votant el 10 d'abril, encara que fos amb una papereta diferent a la meva. Al Principat de Catalunya la qüestió nacional porta marcant els darrers anys en política i cal que ho afrontem tots i totes juntes. Tota la societat. Amagar el cap sota l'ala és el pitjor que poden fer els partidaris del no, perquè això nega el debat. I si ens hem d'entendre, si volem una societat moderna, cohesionada, oberta i respectuosa, la democràcia i el debat són la única via per resoldre les diferències.

El 10 d'abril, una consulta organitzada per la societat civil, no decidirà si serem independents o no. Decidirem una cosa molt més important, i ho podrem mesurar en participació: democràcia sí o democràcia no.

Joves i drogues

Les problemàtiques al voltant del món de les drogues són un tema recurrent quan parlem de joventut. I ara que s'acosten les eleccions municipals, almenys a bona part del país, seran molts els polítics que diran, sovint criminalitzant al o la consumidora, que el consum de drogues és una problemàtica que combatran mitjançant la prevenció i la vigilància. Tanmateix, uns altres pocs polítics, més valents, tractaran el consum de drogues com el que és: un fet social. I a partir d'aquí podran desenvolupar mesures per tractar les problemàtiques que es deriven del seu consum.
Podríem parlar també del consum de drogues entre les persones majors de 30 anys, que existeix i també forma part de la realitat social, i convé recordar-ho, però el primer pas és parlar de drogues i jovent, que és quan comença el consum.

Nombrosos estudis assenyalen que les persones joves perceben el consum de drogues com un factor d'integració social, molt sovint lligada als moments d'oci. Això no ens hauria de sorprendre, en general l'ésser humà actua per imitació i es repeteix la història de sempre; les persones més joves imiten a les que són més grans, i és així com les preadolescents imiten a les adolescents, que a dia d'avui consumeixen drogues habitualment. Hauríem d'entendre que és pràcticament impossible eradicar el consum de drogues de la societat i que el que cal no són mesures destinades a això, sinó a promoure'n un ús responsable.

Les mesures repressives (vigilància, multes, etc) no ajuden en res, i de fet, només serveixen per malbaratar recursos de les institucions. I de la mateixa manera, el model de prevenció actual, que es basa en la criminalització del o la consumidora, xoca frontalment amb la realitat. Potser sí que als anys 80 el consum de drogues estava lligat a la marginalitat social, però la realitat actual és completament diferent. Criminalitzant i fent un judici de valors per sobre del criteri del o la jove que es pretén educar, s'aconsegueix l'efecte contrari al proposat. El jove percebrà que algú li intenta imposar un criteri sobre una cosa tan personal com és el que menges, fumes, beus o et prens.

L'altre model, el que entén el consum de drogues com un fet social, pot aportar moltíssimes més solucions, i sobretot més efectives, de cara a combatre els efectes negatius d'aquest fenomen. Ensenyar, enlloc d'imposar. En el fons és ben senzill.
Explicar-li en profunditat al jovent els efectes que poden tenir les drogues en ell, per a que siguin el o la mateixa jove la qui decideixi el que vol fer amb el seu cos. Enlloc de reprimir, fomentar hàbits saludables, com l'esport, i crear mecanismes de detecció de casos d'addicció.
En definitiva, treballar en base a la realitat que tenim i no girar-li l'esquena als problemes. Aquesta no sols és la formula per a que algun dia el consum no generi les morts i malalties que provoca ara, sinó per a més a més, ajudar enormement en el procés de maduració de les persones joves, en el que el primer pas és que esdevinguin responsables de si mateixes.

L'aeroport Lleida-Alguaire, proper vol: independència

Fa mesos que sento critiques cap a l’aeroport d’Alguaire (El Segrià), inaugurat fa poc més d’un any. Totes insisteixen en que és un aeroport deficitari, provincià (que no provincial), fruit del capritx d’un Govern malbaratador i comparable al nyap de l’Aeroport de Ciudad Real (Castella). Realment és així?
Per esbrinar-ho, he fet una mica de recerca i això és el que he trobat.

Qui hi ha darrera de l’Aeroport?
La Generalitat de Catalunya i capital privat. De fet la construcció, que ha costat aproximadament uns 90 milions d’euros, s’ha finançat en 60M a través del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i en 30M amb inversions privades.

Era necessari aquest aeroport?
Quan parlem de transport hi ha dues qüestions que cal abordar. La productivitat i el servei social que representa.
El fet que la inversió privada representi el 33% del cost de l’aeroport fa pensar que segurament el sector empresarial de les Terres de Ponent hi té alguna cosa a guanyar, sigui en forma de turisme, sigui en forma de transport de mercaderies. A això cal afegir els llocs de treball que genera una infraestructura similar, directament i indirecta.
D’altra banda és indiscutible que les persones de l’àrea d’influència de l’aeroport es veuran beneficiades per la proximitat d’un mitjà de transport proper que els permetrà connectar directament amb ciutat d’arreu d’Europa i indirectament d’arreu del món.

I les critiques?
El mite de l’aeroport deficitari.
90M d’euros de construcció, sumats als prop de 4M d’€ anuals per a gestió de l’aeroport i subvenció d’aerolínies low cost que operin des d’allà. Certament d’aquests 4M d’euros la Generalitat ha hagut de posar-ne la meitat per a unes subvencions que no estaven previstes, però que la crisi econòmica ha obligat a fer. Però si la crisi ha colpit amb força i ens ha portat a aquesta situació negativa, també cal explicar una altra de positiva;
Si el primer any de vida, l’aeroport calculava l’arribada de 50.000 passatgers, hi han arribat uns 67.000. Una dada gens menyspreable, tenint en compte el fet més surrealista i amagat per la premsa nacional i estatal: les traves del Govern espanyol per a concedir una duana.
Una vegada més, es repeteix la història. L’aeroport d’Alguaire té, des de la seva construcció, les instal•lacions habilitades per a acollir una duana que no arriba mai. I no ens ha d’estranyar, si triga en arribar, doncs aquest és el primer aeroport públic que no gestiona AENA, que fa del centralisme la seva política de vols, i que en conseqüència, molesta, i molt, a les autoritats espanyoles, que s’han preocupat per donar totes les facilitats a l’aeroport d’Osca (Aragó), en directa competència amb el de l'Alguaire.
Que comporta no tenir una duana, us preguntareu. Ras i curt, que no poden entrar passatgers ni mercaderies de fora de l’espai Schengen. I no ho podran fer fins que el Govern espanyol aprovi un decret que sembla que ha promès que es votarà cap al mes de maig, després d'any i mig de retard.
En aquestes condicions la premsa de Madrid ens assenyala i ens compara a l’aeroport de Ciudad Real (1.600M d’euros), on els polítics locals (PSOE) i els dirigents de la “Caja Castilla-la Mancha” s’han enriquit amb la construcció de l’aeroport fantasma, que han pagat els espanyols (i els que no ho som) a través del rescat bancari d’aquesta entitat que farà uns mesos va aprovar el Govern espanyol (PSOE).

A vegades els dependentistes em pregunten que per a què serveix la independència. És amb exemples pràctics com aquest, en que l’Estat primer ens posa pals a les rodes, i després la premsa espanyola, en un acte d’hipocresia sense límits, aprofita per carregar contra les nostres institucions,és quan es veu la doble vara de mesurar que tenen a la metròpoli i les raons del meu independentisme. Per ells hi ha els simpàtics lazarillos de Ciudad Real d’una banda, i els espanyols de segona de l’altra, agraciats amb el suprem privilegi de l’espoliació fiscal, d’un dialecto provinciano i d’una Autonomia que no ens permet ni gestionar les nostres infraestructures. Potser és per això, per aquests privilegis que tenim, que ens posen pals a les rodes. I potser és per això que els dependentistes als Països Catalans cada cop són menys, a ningú li agrada ser cornut i pagar el beure.

Un tercer espai per Barcelona

Jordi Hereu serà l'alcaldable del PSC a la ciutat de Barcelona. Així ho van determinar les primàries del PSC, on es presentaven el mateix alcalde Hereu i Montserrat Tura. Amb uns resultats de 6 a 4 per l'Hereu, s'esvaïen les possibilitats de que el "sector catalanista" del PSC recuperés una petita parcel·la de poder. Al PSC caldrà anomenar-lo a partir d'ara, a més motiu que mai, PSOE de Catalunya.

De l'altra banda de la trinxera -i brindant amb cava- hi ha Xavier Trias, candidat de CIU a l'alcaldia de Barcelona, que espera captar ara el vot catalanista que perdrà de ben segur el PSOE de Catalunya, com així ho indiquen les enquestes. La CIU que ha passat de beneir les consultes sobre la independència i que, una vegada passades les eleccions autonòmiques, ha mirat cap a un altre costat (el mateix Artur Mas va dir fa pocs dies que tenia dubtes sobre la seva participació a la consulta del 10 d'abril a Barcelona)serà ara l'alternativa al PSOE de Catalunya més espanyolitzat (notis la redundància).

Ho serà o no. La Federació d'Esquerra a Barcelona s'ha mogut amb habilitat els darrers mesos per construir l'anomenat "tercer espai" que aglutini progressistes vinguts d'arreu i independentistes que en altres moments es van veure desencantats dels partits del parlament del Principat de Catalunya. En aquest context, el pacte amb Reagrupament és la primera pedra d'aquest projecte, que possiblement es veurà complementat les properes setmanes per alguna o algunes personalitats del progressisme català que fins ara no estaven vinculades a l'Esquerra Nacional.

A les properes municipals progressistes i independentistes poden obrir les portes d'una Barcelona lluny de l'espanyolisme que representa actualment el PSOE i lluny de les polítiques neoliberals de CIU. Ara és l'hora d'un tercer espai, ara és l'hora d'anar tots i totes juntes!

El català, la nostra llengua

"Què tenim?" Això ens pregunta a les catalanes un anunci d'una coneguda marca de cervesa. Què tenim? Tenim dos Estats (l'espanyol i el francès) que porten segles atacant la nostra llengua. Prohibint-la. Perseguint a les persones que la parlen.
El 1700 a la Catalunya Nord un edicte del rei borbònic dictava la fi del català a les comarques del nord. I d'ençà la derrota de la Batalla D'Almansa el 1707 fins la caiguda de Barcelona el 1714, els tractats de Nova Planta al Principat de Catalunya, Mallorca i les Pitiüses i al País Valencià (i a l'Aragó) es convertien en la imposició que ha marcat el català com a llengua de segona.

I això ha estat així des d'aleshores. En monarquia i en dictadura, però també durant la República i ara en "democràcia". Alguns impotents, i molts altres resignats, observem com se'ns menysté. Com se'n imposa. Com se'n ataca. Perseguint aquells que a les Illes Balears han fet passes per preservar el català, com a l'Institut Pau Casanoves a Mallorca , inundant a multes aquells que volen una televisió sense fronteres arreu dels Països Catalans , o simplement fent anar el seu sistema judicial en contra nostra i contra la nostra llengua, fent trontollar la convivència entre catalanoparlants i castellanoparlants a través de l'escola, amb al recent sentència del Tribunal Suprem.

Avui tots i totes hem patit un nou atac. El patim cada dia, arreu. Però avui ha estat diferent. Avui, l'entrenador del Girona FC ha patit el que és que tractin la teva llengua com una cosa folklòrica, com una llengua de segona, com una llengua que molesta. Ha estat en roda de premsa, i ha estat allà que n'ha tingut prou i s'ha alçat i ha deixat a aquells que fan bandera de la ignorància allà palplantats.
En Raül Agné, natural de Mequinensa, a la Franja de Ponent, un territori durament castigat per la imposició lingüística els hi ha dit que prou.

Si volem preservar qui som, cal fer aquests gestos de dignitat. Que avui en Raül esdevingui exemple, i puguem dir per molts anys que aquí parlem una llengua pròpia, que ha vençut totes les dificultats. Perquè no volem ser una llengua de segona, perquè no volem més menyspreus. Simplement per què volem viure plenament en català, com fa cada nació del món que viu en condicions normals.

Esteu a favor de la publicitat?

Fa poc, una amiga em va fer aquesta pregunta "estas a favor del màrqueting?". Vaig romandre callat pocs segons, escoltant l'explicació de la pregunta alhora que pensava sobre el tema. Gran pregunta vaig concloure. I no vaig saber respondre, almenys respondre quelcom de definitiu, sincerament.
Ara prenc aquella pregunta i la reformulo: esteu a favor de la publicitat?

Segons la Vikipèdia, "la publicitat és una activitat comunicativa encaminada a aconseguir uns objectius dintre de la comercialització, procés de posar un producte en venda utilitzant el màrqueting, tècnica de conèixer el mercat, i així mitjançant canals de difusió, difondre missatges de promoció del producte a comercialitzar. La publicitat s'ha establert com una tècnica de comunicació massiva imprescindible per al funcionament dels mitjans de comunicació moderns. No sols difonen informació i missatges sinó que manté econòmicament molts mitjans per als quals és la principal font d'ingressos. La publicitat investiga i analitza el públic i context social a servint-se de distintes disciplines com la psicologia, sociologia, antropologia, estadística i economia entre altres.

La publicitat és, per damunt de tot, comunicació, sent els seus elements principals un emissor que envia un missatge a través d'uns canals a un receptor amb la intenció de modificar el seu comportament de compra. La publicitat es pot considerar, en la seva transmissió a través dels seus diferents mitjans.

La publicitat no només proporciona informació sobre productes concrets, sinó que a més, comunica informació sobre la classe de persones que hem de considerar atractives, els llocs on ens hauria agradar viure i els estàndards que hem d'observar en la manera de vestir, de parlar, etc."

Tot plegat fa que em faci més preguntes. Existeix alguna societat al món sense publicitat? L'anticapitalisme n'és un exemple (a banda de la publicitat del partit dels models socialistes)?

A mi sincerament, em planteja molts dubtes tot plegat. Què me'n dieu?

Els autobusos del diumenge pel matí

Podeu provar de fer l'experiment en una ciutat qualsevol. Tan sols cal que sortiu al carrer i observeu el moviment frenètic i constant de persones i vehicles. El fum. La fressa que produeix aquest moviment. Les mirades que van mirant a terra, abduïdes per pensaments i l'estrès que impedeix alçar el cap i veure el món que ens envolta.

El diumenges al matí, es produeix, tanmateix, el miracle. Tot té menys pressa, menys cotxes, menys fum i mirades que es perden en el detall o en altres mirades.
Fa pocs dies vaig agafar l'autobús. Era un diumenge qualsevol al matí, el temps era clar i el fred envermellia les galtes dels passatgers.
Va ser aleshores quan vaig adonar-me que alguna cosa estranya passava. Un nen petit acostava el cap al vidre mentre intentava mantindre's de puntetes per veure-hi bé. La seva àvia, asseguda allà al costat, li feia repetir els objectes que veia. Això és un arbre. Això una botiga. Això un cotxe.
Rere seu, no vaig poder evitar espiar de reüll una parella de joves que es miraven amb els ulls inundats de felicitat, entre dolços petons.
Més enllà, dues nenes amb la seva mare, que em va semblar sentir parlant dels animals del zoo.
I així infinitament, cada persona esdevenia una història de la que jo només copsaria uns minuts a l'autobús, fins arribar a la meva parada.

En baixar vaig pensar que això calia escriure-ho. Que calia recordar coses tan evidents com aquests petits detalls. Al cap i a la fi, no creieu que algun dia podrem fer que cada dia esdevingui com un diumenge al matí?