La llengua nacionalista; crònica de la substitució lingüística des d'Elx

Potser és que després de tants anys rebent noticies que ratllen el surrealisme, i havent-hi tants fronts oberts amb temes com aquest, ja no sorprèn a ningú la noticia que arriba des d'Elx (El Baix Vinalopó).
Tanmateix, no puc evitar donar-hi voltes i més voltes. Diu la noticia que el nou govern d'Elx, en mans del PP, "eliminarà la carrega ideològica de l'oferta cultural" i concreta que es tractarà de traduir el nom de dos equipaments del valencià al castellà.

Així doncs, "eliminar la carrega ideològica de l'oferta cultural" vol dir que el "Gran Teatre d'Elx" es passarà a dir "Gran Teatro de Elche" i el "Centre Cultural l'Escorxador" passarà a tenir un altre nom, encara per concretar, en castellà. Tot plegat, d'allò més surrealista. Però crec que mereix un mínim anàlisi.

D'una banda la noticia en si mateixa ja descol·loca. Insinuar que el valencià duu implícita una carrega ideològica i per contra el castellà no, és ja de per si esperpèntic. I ho és encara més, quan de fet, la única llengua pròpia dels Països Catalans és el valencià. És la llengua que s'ha parlat a Elx des del segle XIII!

La perversitat amb la que se li atribueix al català una carrega ideològica no és casual, respon a la política de substitució lingüística que practica des de fa segles l'Estat espanyol al nostre país. La idea de fons que pretén transmetre el PP és clara com l'aigua: el castellà és normal, el valencià és "nacionalista".

És dolorós comprovar com amb aquestes tècniques, poc a poc, han aconseguit anar arraconant la llengua pròpia d'un país, fins al punt que a dia d'avui, una de les ciutats més grans del territori lingüístic català com és la ciutat d'Alacant (L'Alacantí), a pocs quilòmetres d'Elx, només té un 10% de catalano-parlants.

Per això crec que és important denunciar aquests fets tan greus, sobretot quan estem davant d'una ofensiva absoluta contra la llengua i se'ns diu que al Principat de Catalunya i les Illes Balears, on les lleis de normalització lingüística estan més avançades, discriminem als castellano-parlants. Front a aquest cinisme absolut cal armar-nos d'exemples i arguments per rebatre la seva retòrica que pretén fer desaparèixer la nostra llengua.

Cal fer-ho perquè l'ofensiva és cada cop més forta. Aquesta noticia és només una anècdota, que serveix d'exemple per veure quina ha estat, és i serà la política lingüística de la dreta espanyola (i sovint de l'esquerra) als territoris que no som de parla hispana.

No resulta pas curiós que no s'atreveixin, de moment, a fer afirmacions d'aquest nivell quan demanen llibertat d'elecció de la llengua a les escoles de les Illes i del Principat, o quan pretenen eliminar la línia en valencià de les escoles del País Valencià. Aleshores ells parlen d'igualtat, no pas de llengües "nacionalistes", però quan es veuen amb prou força i ja hi ha un grau de substitució lingüística prou avançada, aleshores assumeixen plenament el discurs de la llengua nacionalista dolenta front al castellà normal.

Hablamé en cristiano, que deien en altres èpoques, que mentre ells esperen temps millors, van fent el seu "Gran teatro" a veure si enreden a algú.

Què n'heu fet de la meva terra?

Diuen que la meva generació serà la primera que viurà pitjor que els seus pares i mares. Patim un atur increïblement alt, uns sous increïblement baixos i rebrem una jubilació...miserable, seria la paraula. Tothom té clar que uns dels principals culpables de la situació han estat banquers i polítics. Però jo avui vull recordar a uns altres personatges que a dia d'avui s'amaguen entre la gent normal.

La meva generació ha crescut durant el boom immobiliari, l'especulació desenfrenada i la destrucció del territori. Vam créixer impotents veient com uns pocs malmetien els paisatges, embrutaven els rius, alçaven torres de ciment i menyspreaven la natura. I tot, un cop més, per pur egoisme i avarícia. Per diners, al cap i a la fi.
I en van fer molts de diners, immobiliàries, constructores i especuladors diversos. I en arribar la crisi, els llestos van plegar veles i van marxar, i els ximples encegats per l'avarícia van perdre-ho tot.

Ara em pregunto que se n'ha fet de tota aquesta colla. Que potser no haurien de demanar perdó? Reconèixer la seva responsabilitat? Perquè no sols han estat part de l'engranatge que ens ha dut a la pèssima situació econòmica actual, també han estat els que han hipotecat prats, boscos, platges, rius i muntanyes per totes les generacions que vindran.

On sou? Que n'heu fet d'allò que us van deixar els vostres pares? Que n'heu fet d'allò que vàreu gaudir durant tants anys? Què n'heu fet de la meva terra?

Egoistes

Egoistes, individualistes, neoliberals. Al cap i a la fi, sinònims o quasi bé. Vivim temps de crisi i la societat s'ha impregnat d'un egoisme fastigós. El discurs neoliberal s'ha instal·lat a través dels mitjans de comunicació i els polítics el van aplicant. No es tracta de retòrica política ni electoral: el dictat neoliberal a que obeeixen PSOE, CIU, PP i altres és qui ens retalla els drets socials i laborals, i molts d'ells, egoistes, apunten cap a la immigració com a causa de la crisi, quan ha estat l'avarícia, l'ansia de riquesa infinita d'uns pocs aristòcrates, especuladors i banquers, el seu individualisme extrem, qui ens ha dut aquí. Ara aquests a mirar cap a una altra banda, o millor, a fotre-li les culpes a aquells que no es poden defensar. I clar, a donar-se la mà i tolerar partits feixistes que faran d'avantguarda de l'egoisme basat en la raça, l'origen o la religió.

És simplement indignant que ens prenguin el pèl d'aquesta manera i se'n surtin tan bé com ho fan. Realment som (o ens hem tornat) tan i tan egoistes? Tan egoistes que vulguem una educació on la qualitat depengui del que pagui la família, tan egoistes que vulguem que aquells que no es poden permetre pagar una mútua, tinguin una sanitat publica amb llistes interminables d'espera, tan egoistes que aquelles persones que avui guanyen diners puguin fer-se un pla de pensions i que aquelles que avui són a l'atur o amb un sou de merda (no té un altre nom!) demà tinguin unes pensions insultants? Això és el que vam votar el passat 28 de novembre al Principat. Egoistes? Se'ns hauria de dir ximples com a poc. Quan entendrem que tot això ens afecta a totes?

I com a membres d'una nació oprimida, com hem estat tan ximples de transformar l'anhel de llibertat del passat 10 de juliol, en majories cap a CIU i PP? Perquè cal recordar que alhora que patim la crisi capitalista i les "solucions" neoliberals, també paguem una espoliació fiscal intolerable, i ho sabem. Ep, però nosaltres, com xais, com ximplets, a omplir urnes, un dia amb "Sí a la independència" i l'endemà amb els sobres de "CIU", "PSOE" i el "PP".

Egoistes, individualistes, neoliberals...ximples?
Potser cal que revisem els nostres valors i recuperem l'esperit solidari i cooperatiu, i sobretot, cal que recuperem l'esperit i la consciència critica amb tot allò que ens envolta. Amb nosaltres mateixos per començar, amb la manipulació dels mitjans de comunicació i els polítics neoliberals (molt ben explicada per Chomsky en aquest escrit) per continuar.
I parlant de polítics, el proper 22 de maig hi ha eleccions municipals a bona part dels Països Catalans i eleccions autonòmiques al País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. Qui em coneix ja sap que jo, en aquestes municipals, votaré Unitat per Barcelona, perquè malgrat tots els "malgrats" que no diré i que hom ja pot intuir, és la opció d'esquerres i independentista amb la que em sento representat. I si votés a València o a les Corts Valencianes ho faria directament a Esquerra. I si votés a Moià votaria a Ara Moià. I tot per motius similars, sabent que des dels ajuntaments i les institucions autonòmiques també es pot frenar l'ofensiva neoliberal, treballar per una societat més solidaria i defensar els drets nacionals. I és per ells que us demano el vot. Però també us vull demanar, que si no els voteu, almenys voteu aquelles candidatures d'esquerres que cregueu més adequades; ICV, CUP, etc... la batalla contra l'individualisme no la pot lliurar cap organització ni cap partit, ni cap moviment tot sol: seria contradictori, no? Ho hem de fer tots i totes, des de la diversitat d'opinions.

El 22 de maig, feu un vot per aturar l'egoisme, no us quedeu a casa!

Barcelona decideix: democràcia

El 13 de setembre del 2009, la petita població d'Arenys de Munt (el Maresme) va organitzar una consulta popular sobre la independència. Els dies previs a la consulta, diaris i televisions anaven carregats d'expectació i cada cop s'hi sumaven més actors inesperats a l'espectacle; des del jutjat que va prohibir la participació de l'Ajuntament fins a una coneguda organització feixista que aquell dia es va manifestar al centre del poble.

Recordo perfectament arribar-hi sense massa expectatives, i recordo també, baixar del cotxe i veure aquella riuada de gent. Amics i coneguts, banderes als balcons, cantants i polítics, i al bell mig de tot, una cua de ciutadans esperant per votar. Gent jove amb un somriure a la cara, gent gran amb llàgrimes als ulls. Aquella sensació fou indescriptible i vaig prendre consciència de la importància d'aquell esdeveniment; després de 3 segles hi havia catalans votant per la seva llibertat.

El proper 10 d'abril, la ciutadania de Barcelona també està cridada a votar sobre aquesta qüestió. I poques coses, en política, em fan més il·lusió que anar a votar aquell dia. Els que som independentistes tenim molt clar que aquell dia toca anar a votar, però avui m'agradaria dirigir-me a totes aquelles persones, amics i amigues, coneguts i conegudes, que o bé tant els hi fa o bé hi estan en contra.

Si alguna cosa em faria més il·lusió encara, és veure-us votant el 10 d'abril, encara que fos amb una papereta diferent a la meva. Al Principat de Catalunya la qüestió nacional porta marcant els darrers anys en política i cal que ho afrontem tots i totes juntes. Tota la societat. Amagar el cap sota l'ala és el pitjor que poden fer els partidaris del no, perquè això nega el debat. I si ens hem d'entendre, si volem una societat moderna, cohesionada, oberta i respectuosa, la democràcia i el debat són la única via per resoldre les diferències.

El 10 d'abril, una consulta organitzada per la societat civil, no decidirà si serem independents o no. Decidirem una cosa molt més important, i ho podrem mesurar en participació: democràcia sí o democràcia no.

Joves i drogues

Les problemàtiques al voltant del món de les drogues són un tema recurrent quan parlem de joventut. I ara que s'acosten les eleccions municipals, almenys a bona part del país, seran molts els polítics que diran, sovint criminalitzant al o la consumidora, que el consum de drogues és una problemàtica que combatran mitjançant la prevenció i la vigilància. Tanmateix, uns altres pocs polítics, més valents, tractaran el consum de drogues com el que és: un fet social. I a partir d'aquí podran desenvolupar mesures per tractar les problemàtiques que es deriven del seu consum.
Podríem parlar també del consum de drogues entre les persones majors de 30 anys, que existeix i també forma part de la realitat social, i convé recordar-ho, però el primer pas és parlar de drogues i jovent, que és quan comença el consum.

Nombrosos estudis assenyalen que les persones joves perceben el consum de drogues com un factor d'integració social, molt sovint lligada als moments d'oci. Això no ens hauria de sorprendre, en general l'ésser humà actua per imitació i es repeteix la història de sempre; les persones més joves imiten a les que són més grans, i és així com les preadolescents imiten a les adolescents, que a dia d'avui consumeixen drogues habitualment. Hauríem d'entendre que és pràcticament impossible eradicar el consum de drogues de la societat i que el que cal no són mesures destinades a això, sinó a promoure'n un ús responsable.

Les mesures repressives (vigilància, multes, etc) no ajuden en res, i de fet, només serveixen per malbaratar recursos de les institucions. I de la mateixa manera, el model de prevenció actual, que es basa en la criminalització del o la consumidora, xoca frontalment amb la realitat. Potser sí que als anys 80 el consum de drogues estava lligat a la marginalitat social, però la realitat actual és completament diferent. Criminalitzant i fent un judici de valors per sobre del criteri del o la jove que es pretén educar, s'aconsegueix l'efecte contrari al proposat. El jove percebrà que algú li intenta imposar un criteri sobre una cosa tan personal com és el que menges, fumes, beus o et prens.

L'altre model, el que entén el consum de drogues com un fet social, pot aportar moltíssimes més solucions, i sobretot més efectives, de cara a combatre els efectes negatius d'aquest fenomen. Ensenyar, enlloc d'imposar. En el fons és ben senzill.
Explicar-li en profunditat al jovent els efectes que poden tenir les drogues en ell, per a que siguin el o la mateixa jove la qui decideixi el que vol fer amb el seu cos. Enlloc de reprimir, fomentar hàbits saludables, com l'esport, i crear mecanismes de detecció de casos d'addicció.
En definitiva, treballar en base a la realitat que tenim i no girar-li l'esquena als problemes. Aquesta no sols és la formula per a que algun dia el consum no generi les morts i malalties que provoca ara, sinó per a més a més, ajudar enormement en el procés de maduració de les persones joves, en el que el primer pas és que esdevinguin responsables de si mateixes.

L'aeroport Lleida-Alguaire, proper vol: independència

Fa mesos que sento critiques cap a l’aeroport d’Alguaire (El Segrià), inaugurat fa poc més d’un any. Totes insisteixen en que és un aeroport deficitari, provincià (que no provincial), fruit del capritx d’un Govern malbaratador i comparable al nyap de l’Aeroport de Ciudad Real (Castella). Realment és així?
Per esbrinar-ho, he fet una mica de recerca i això és el que he trobat.

Qui hi ha darrera de l’Aeroport?
La Generalitat de Catalunya i capital privat. De fet la construcció, que ha costat aproximadament uns 90 milions d’euros, s’ha finançat en 60M a través del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i en 30M amb inversions privades.

Era necessari aquest aeroport?
Quan parlem de transport hi ha dues qüestions que cal abordar. La productivitat i el servei social que representa.
El fet que la inversió privada representi el 33% del cost de l’aeroport fa pensar que segurament el sector empresarial de les Terres de Ponent hi té alguna cosa a guanyar, sigui en forma de turisme, sigui en forma de transport de mercaderies. A això cal afegir els llocs de treball que genera una infraestructura similar, directament i indirecta.
D’altra banda és indiscutible que les persones de l’àrea d’influència de l’aeroport es veuran beneficiades per la proximitat d’un mitjà de transport proper que els permetrà connectar directament amb ciutat d’arreu d’Europa i indirectament d’arreu del món.

I les critiques?
El mite de l’aeroport deficitari.
90M d’euros de construcció, sumats als prop de 4M d’€ anuals per a gestió de l’aeroport i subvenció d’aerolínies low cost que operin des d’allà. Certament d’aquests 4M d’euros la Generalitat ha hagut de posar-ne la meitat per a unes subvencions que no estaven previstes, però que la crisi econòmica ha obligat a fer. Però si la crisi ha colpit amb força i ens ha portat a aquesta situació negativa, també cal explicar una altra de positiva;
Si el primer any de vida, l’aeroport calculava l’arribada de 50.000 passatgers, hi han arribat uns 67.000. Una dada gens menyspreable, tenint en compte el fet més surrealista i amagat per la premsa nacional i estatal: les traves del Govern espanyol per a concedir una duana.
Una vegada més, es repeteix la història. L’aeroport d’Alguaire té, des de la seva construcció, les instal•lacions habilitades per a acollir una duana que no arriba mai. I no ens ha d’estranyar, si triga en arribar, doncs aquest és el primer aeroport públic que no gestiona AENA, que fa del centralisme la seva política de vols, i que en conseqüència, molesta, i molt, a les autoritats espanyoles, que s’han preocupat per donar totes les facilitats a l’aeroport d’Osca (Aragó), en directa competència amb el de l'Alguaire.
Que comporta no tenir una duana, us preguntareu. Ras i curt, que no poden entrar passatgers ni mercaderies de fora de l’espai Schengen. I no ho podran fer fins que el Govern espanyol aprovi un decret que sembla que ha promès que es votarà cap al mes de maig, després d'any i mig de retard.
En aquestes condicions la premsa de Madrid ens assenyala i ens compara a l’aeroport de Ciudad Real (1.600M d’euros), on els polítics locals (PSOE) i els dirigents de la “Caja Castilla-la Mancha” s’han enriquit amb la construcció de l’aeroport fantasma, que han pagat els espanyols (i els que no ho som) a través del rescat bancari d’aquesta entitat que farà uns mesos va aprovar el Govern espanyol (PSOE).

A vegades els dependentistes em pregunten que per a què serveix la independència. És amb exemples pràctics com aquest, en que l’Estat primer ens posa pals a les rodes, i després la premsa espanyola, en un acte d’hipocresia sense límits, aprofita per carregar contra les nostres institucions,és quan es veu la doble vara de mesurar que tenen a la metròpoli i les raons del meu independentisme. Per ells hi ha els simpàtics lazarillos de Ciudad Real d’una banda, i els espanyols de segona de l’altra, agraciats amb el suprem privilegi de l’espoliació fiscal, d’un dialecto provinciano i d’una Autonomia que no ens permet ni gestionar les nostres infraestructures. Potser és per això, per aquests privilegis que tenim, que ens posen pals a les rodes. I potser és per això que els dependentistes als Països Catalans cada cop són menys, a ningú li agrada ser cornut i pagar el beure.

Un tercer espai per Barcelona

Jordi Hereu serà l'alcaldable del PSC a la ciutat de Barcelona. Així ho van determinar les primàries del PSC, on es presentaven el mateix alcalde Hereu i Montserrat Tura. Amb uns resultats de 6 a 4 per l'Hereu, s'esvaïen les possibilitats de que el "sector catalanista" del PSC recuperés una petita parcel·la de poder. Al PSC caldrà anomenar-lo a partir d'ara, a més motiu que mai, PSOE de Catalunya.

De l'altra banda de la trinxera -i brindant amb cava- hi ha Xavier Trias, candidat de CIU a l'alcaldia de Barcelona, que espera captar ara el vot catalanista que perdrà de ben segur el PSOE de Catalunya, com així ho indiquen les enquestes. La CIU que ha passat de beneir les consultes sobre la independència i que, una vegada passades les eleccions autonòmiques, ha mirat cap a un altre costat (el mateix Artur Mas va dir fa pocs dies que tenia dubtes sobre la seva participació a la consulta del 10 d'abril a Barcelona)serà ara l'alternativa al PSOE de Catalunya més espanyolitzat (notis la redundància).

Ho serà o no. La Federació d'Esquerra a Barcelona s'ha mogut amb habilitat els darrers mesos per construir l'anomenat "tercer espai" que aglutini progressistes vinguts d'arreu i independentistes que en altres moments es van veure desencantats dels partits del parlament del Principat de Catalunya. En aquest context, el pacte amb Reagrupament és la primera pedra d'aquest projecte, que possiblement es veurà complementat les properes setmanes per alguna o algunes personalitats del progressisme català que fins ara no estaven vinculades a l'Esquerra Nacional.

A les properes municipals progressistes i independentistes poden obrir les portes d'una Barcelona lluny de l'espanyolisme que representa actualment el PSOE i lluny de les polítiques neoliberals de CIU. Ara és l'hora d'un tercer espai, ara és l'hora d'anar tots i totes juntes!