Jordi Évole, Podemos i la dominació

La setmana passada, el popular periodista i director del programa "Salvados" Jordi Évole escrivia un article  en que plantejava que l'executiu de Mariano Rajoy, les seves polítiques i l'enrocament amb la qüestió catalana eren la fusta de la locomotora independentista. Alhora, reconeixia no apostar per la independència i es lamentava de ser "orfe de vot", donat que cap partit amb possibilitats de guanyar les eleccions a Espanya semblava poder oferir una alternativa als independentistes catalans. Una alternativa que oferís als independentistes tot el seguit de reclamacions històriques que han estat sobre la taula i permetés evitar la ruptura de l'Estat. A banda de la crítica cap al PP, Évole dirigia el seu article a Podemos i el seu líder Pablo Iglesias, i li reclamava valentia per fer seves les reivindicacions catalanes, com a darrer baluard de l'esperança per refer ponts entre la societat catalana i les institucions espanyoles.

Efectivament, Podemos és l'actor inesperat que ha fet arrufar el nas a tort i a dret; ha descol·locat a PP i PSOE posant en qüestió el bipartidisme a Espanya (fet que semblava impensable fa només 7 mesos), ha frenat les aspiracions de creixement d'IU i de molts petits partits i coalicions arreu de l'Estat, i no només això, sinó que la progressió ascendent del partit deixa oberta la porta la possibilitat de que arribi a guanyar les properes eleccions. A Catalunya el sobiranisme també s'ha posat en guàrdia, donat que el partit dels cercles podria arribar a afeblir l'opció independentista, que fins ara era la única que havia plantejat un escenari de canvi de règim plausible.
L'Évole sap bé que Podemos pot oferir un escenari de ruptura amb el règim del 78, però que per ser creïble a Catalunya, també ha d'incorporar les demandes de la societat catalana en clau nacional.

Canvi de règim i qüestió nacional són els dos elements a conjugar i pels que es disputaran Podemos i el moviment sobiranista. Ja hem vist que de moment l'aposta nacional del partit de Pablo Iglesias deixa molt a desitjar, i així ho reconeix el mateix Évole a través del seu article. Però no està clar qui jugarà millor la carta del canvi de règim, o en paraules de Guillem Clapés què obre més perspectives de canvi; "una segona transició espanyola" de la mà de Podemos o "un procés constituent català." 
El que és segur és que el resultat de tot plegat dependrà en gran mesura dels posicionaments que farà Podemos en l'àmbit nacional i dels moviments que faran les esquerres catalanes per fer creïble que el país que farem trencarà amb el projecte de Convergència i Unió. 

Per això mateix, en el "Salvados" de diumenge següent, l'Évole, que no és ximple, i sap com burxar el seu interlocutor, preguntava a en Lluís Llach, i cito literalment: "Que prefieres: una Catalunya dentro de España governada por Podemos y reconociendo su singularidad o una Catalunya independiente gobernada por CIU?" 
O el que és el mateix: què pesa més, ser d'esquerres o ser independentista?

Un debat que a Catalunya, i al conjunt dels Països Catalans, l'independentisme va abordar, podríem dir que ja en néixer, arribant a una conclusió: si som una nació, les reivindicacions socials del nostre poble són per definició nacionals, i per tant, totes dues lluites van de la mà, la independència no és doncs un simple canvi de bandera, sinó que és el punt de partida del canvi social. Així mateix, d'aquesta premissa de considerar-nos com a nació se'n deriven dues qüestions especialment rellevants:
1) Tenim dret a l'autodeterminació (i això passa no sols per decidir les nostres relacions amb l'Estat espanyol -i el francès-, sinó per decidir les nostres polítiques públiques, per exemple)
2) Constatem que aquest dret no se'ns ha fet efectiu sota cap forma de govern que ha tingut l'Estat espanyol (ni en monarquia, ni en dictadura, ni en democràcia, ni en república). Efectivament, mai hem pogut decidir lliurement les nostres lleis, sinó que en el millor dels casos, hem pogut negociar (en condició de supeditació) lleis que s'aproximaven a allò que la societat catalana i les seves institucions demandaven. Per tant, podríem dir que el nostre país ha estat sota una dominació, més o menys gradual segons el context.

Tanmateix, alguns argumentaran que Catalunya forma part d'un Estat democràtic en el que hi ha eleccions lliures i que gaudeix d'un alt nivell d'autogovern. Un autogovern que ens ha permès tenir el nostre propi model en àmbits essencials com l'educació i la sanitat. Perquè podem dir que no som lliures, doncs?

La distinció entre llibertat negativa i llibertat positiva introduïda per Isaiah Berlin  és la més extesa per parlar dels conceptes de llibertat. Si la llibertat positiva s'entén com a auto-control i auto-realització, la llibertat negativa és entesa com a absència d'interferències, és a dir, que hom és lliure en tant que ningú interfereix en allò que voluntàriament vol fer. 

Aquest concepte de llibertat és el que ha predominat durant gairebé tot l'autonomisme en relació al tema que ens ocupa (i en realitat en general en el món liberal); CIU pactava amb Madrid unes demandes assumibles per la Metròpoli i d'aquesta manera existia una sensació de que dins del projecte espanyol decidíem allò que volíem fer. És a dir, érem lliures.
El problema apareix en el moment en que, episodis com el de l'Estatut, ens mostren que no podem decidir allò que a Madrid no agradi. L'aparença cau.

Des de la perspectiva del republicanisme podem explicar la situació en base a l'ideal republicà de llibertat, és a dir, la no-dominació i una metàfora clàssica per explicar-la:
Imaginem un esclau, posem per cas a la Grècia Antiga, que té un amo que li permet fer tot allò que vol. Un amo benèvol. Tanmateix, i encara que no ho faci mai, l'amo podria obligar l'esclau a fer allò que ell vulgui. Per això un és l'amo i l'altre l'esclau.
Segons la concepció negativa de la llibertat, mentre l'amo no dicti cap ordre, l'esclau no rep cap interferència sobre allò que vol fer, i per tant és lliure. Des del punt de vista de la concepció de la llibertat com a no-dominació, l'esclau no és lliure perquè per molt benèvol que sigui l'amo amb ell, resta sota la seva dominació.
En la nostra metàfora, l'esclau és el poble català i l'amo és el Govern espanyol. Si bé els catalans van fer allò que "volien" durant 30 anys, ara el Govern espanyol ens diu que no podem traspassar determinats límits. Ara se'ns fa evident la manca de llibertat, perquè interfereixen (Gobierno, Tribunal Constitucional) sobre la nostra voluntat.

Fins aquí, podríem resumir-ho en que hem sigut lliures en sentit negatiu fins que tomben l'Estatut, però que en un sentit republicà no ho hem sigut mai en l'època moderna. Per això, davant l'aparició de Podemos, existeix la sensació de que un Govern de Pablo Iglesias podria arribar a satisfer moltes de les demandes de la societat catalana i tornaríem a una situació de pacte en que seríem lliures en sentit negatiu (i per tant decauria el desig d'independència).

La pregunta és si Podemos inclourà el dret a l'autodeterminació, com li demana l'Évole, i serem lliures (no-dominats) o es limitaran a repetir l'estratègia del pactisme que durant tant de temps ens ha limitat la llibertat. En Jordi Évole, com tots els catalans que no volen la independència però són conscients de tot això, només tenen la opció de que Podemos vagi en la direcció del nostre ple reconeixement del dret a l'autodeterminació. Els independentistes hem de tenir clar que la qüestió no pot ser escollir entre una Catalunya dins d'una Espanya d'esquerres o una Catalunya independent governada per CIU, el que està en joc és si ens conformarem a ser l'esclau que tracten bé o lluitarem per ser els amos del nostre propi destí.

L’impost sobre depòsits bancaris, un example per pensar

Fruit de l’acord per l’estabilitat entre CIU i ERC, el Govern català aplica, des de fa poques setmanes, un nou impost sobre els dipòsits bancaris. Aquesta taxa, que pot permetre recaptar fins a 500 milions d’euros, i que ja s’aplica també a altres països com França, Alemanya o Holanda, és un bon exemple per il·lustrar la situació política actual pel que fa a les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol. Vegem-ho.

La idea de l’impost és ben senzilla; des de l’inici de la crisi, els successius Governs han justificat la necessitat de retallar serveis públics i apujar impostos per tal de rebaixar el deute. Ens han demanat que ens apretéssim el cinturó i ells mateixos s’han encarregat d’apretar-nos-el. Doncs bé, del que es tracta ara és que els qui més tenen, com els bancs, comencin a aplicar-se el cuento i que, amb els diners recaptats, la Generalitat pugui fer front al deute públic i minimitzar les retallades.

Però aquest impost, a banda de ser allò que en diríem una mesura d’esquerres, també és un bon exemple per pensar sobre la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol, doncs exemplifica molt clarament els greuges que patim els catalans, que omplen de raons l’independentisme. M’explico.

La legislatura passada, ERC va presentar la proposta, que va ser rebutjada pel Parlament. Poc després arribaven les passades eleccions del 20N, i ERC tornava a posar l’impost sobre la taula. Quan semblava que CIU no hi posaria més traves, el Govern espanyol impulsa un decret-llei per fixar aquest mateix impost a nivell estatal però a tipus 0. Què significa això?

Ras i curt. Que en pocs mesos el Tribunal Constitucional invalidarà l’impost del Govern català, reduint la recaptació i obligant a retallar en serveis públics. Que la recaptació que farà el Govern espanyol serà de 0 euros. És a dir, que protegirà els bancs i els seus interessos. I finalment, per acabar-ho d’adobar, amb els diners de tots –que quan el Govern espanyol diu tots, ja sabem que qui rebrem som els catalans- haurem de pagar una compensació econòmica a les autonomies que aplicaven aquest impost des de fa temps; Extremadura, Andalusia i Canàries. 

Paguem, o marxem?

(Article publicat a l'Oixque, la revista de les JERC Eixample). 

(Article publicat a l'Oixque, la revista de les JERC Eixample) Democràcia? Vivim temps convulsos, el demà sembla incert i les perspectives no són pas bones. Resulta evident que alguna cosa no funciona, que el sistema econòmic i democràtic actual no dóna les respostes que necessita i reclama la nostra societat. El desencís és generalitzat mentre observem amb impotència com el 99% de la població paguem la crisi de la que un 1% en treu profit. Perquè aquesta crisi la paguem la classes mitges i populars; la paga l’aturat, la paga l’estudiant, la paga el petit i mitjà empresari, la paga l’autònom, la paga l’assalariat... i la paguem a costa de reduir els serveis socials considerats com a bàsics i primordials, com la sanitat i l’educació. La paguem tots i totes, exceptuant aquell 1% que percebem que controla el poder, pren les grans decisions econòmiques –i les imposa als Governs “democràtics”-, influencia l’opinió pública a través de la premsa... i s’enriqueix cada dia més. Govern? En aquest context no és estrany que creixi la desconfiança envers els partits polítics, ja que no sembla que compleixin la seva tasca de representar i governar segons la voluntat popular, sinó que més aviat sembla que utilitzin al poble –i les eleccions- per legitimar les decisions que es prenen d’esquenes a la ciutadania, sovint seguin la voluntat de l’anomenat 1%. El sistema en si sembla corromput i fruit d’això s’han produit moviments com el 15-M, que clamen per una “democràcia real”. Dit això, hi ha un seguit de reflexions que són importants fer. En primer lloc, els partits hauríen de reconèixer les limitacions i la corrupció instalada en el sistema representatiu actual. Reconèixer-les precisament per poder-les combatre: s’han de prendre mesures severes contra la corrupció i s’han de crear mecanismes de participació ciutadana reals i vinculants, que complementin el sistema representatiu actual. En segon lloc cal fugir de populismes: ni tots els partits són iguals ni tots els polítics són iguals. En aquest àmbit hi hauria molt a dir, des dels sous públics fins a les subvencions als partits. Però només dos apunts, un polític és una persona normal i ha de cobrar en funció de la feina que fa. Alguns veuen una contradicció en ser d’esquerres i cobrar bé o disposar de segons quin bé. A aquests caldria dir-lis que l’esquerra no va nèixer per combatre l’èxit, sinó els privilegis i que negar la possibilitat d’un èxit personal –tant en l’esfera pública com privada- a l’esquerra és precisament donar ales a la dreta. És obvi, però, que cal posar limits per tal de que els èxits no esdevinguin font de privilegi, però aquest també seria un tema de llarga discussió... D’altra banda qui no vol que es subvencioni publicament als partits és precisament la dreta, ja que a diferència de l’esquerra, cobra milionades de grans empreses privades. Amb aquesta maniobra de retallar subvencions als partits qui en surt més beneficiat és precisament el més corrupte i el més mafiós. Cal aturar aquesta mena de populisme tan extés o en poc temps ens trobarem amb una esquerra afeblida i una dreta poderosa. Poble? Fins aquí hem pogut assenyalar algunes de les questions que afecten a les democràcies occidentals i als nostre Governs. Però l’independentisme també troba lloc en tota aquesta qüestió. De fet, des de les JERC Eixample vam engegar fa pocs mesos una campanya anomenada “Prou imposisions, independència és democràcia” que pretenia assenyalar, entre altres qüestions, que les demandes de democràcia “real” que portàvem sentint des de fa mesos, només tenien en compte la “cràcia”, és a dir, la forma de Govern i no el “demos”, és a dir, el poble. És per això, que com indica el manifest de la campanya, “per nosaltres també és evident que una veritable democràcia només ho és si reconeix el "demos", és a dir, el poble que pretén governar-se. Els Estats espanyol i francès han negat durant segles la realitat del poble català, intentant reduir els nostres trets d'identitat a un simple folklorisme regionalista. I és per això que davant d'aquestes evidències reivindiquem que l'únic camí possible cap a una democràcia real passa per l'alliberament nacional del nostre poble, la construcció de l'Estat Català.”. A hores d’ara patim una democràcia de baixa intensitat; que no és ni del poble, ja que no ens reconeix com a nació, que no és ni Govern, ja que l’autèntic poder l’ostenten un 1% de poderosos que ningú vota, i per tant no és ni democràcia. En les nostres mans està canviar-ho i retrobar-li el lloc als mots: pel Govern del poble, per la democràcia.

L'ensarronada que no ho va ser

A l'hora de prendre una decisió, especialment en política, hi ha un factor especialment important: la legitimitat. Hom pot prendre una decisió i posicionar-se front a una problemàtica concreta en funció sempre de quelcom que legitimi aquesta decisió o posicionament. I així és com aparentment actuen les forces polítiques, tot i que sovint és només això, aparença. Sovint és fàcil detectar com primer un actor pren una decisió i després inventa algun argument per justificar-ho, és a dir, prenent una decisió tot amagant un interès ocult a la ciutadania.

Així ha estat al llarg d'aquesta crisi, on se'ns han volgut amagar els interessos d'uns pocs i se'ns ha dit que "no hi havia alternativa a les retallades", que eren l'única solució pel bé de tota la societat. I malgrat que han sigut molts els qui han plantejat alternatives, l'excusa de que no n'hi havia ha quallat força bé entre la població.

Però amb les mentides sol passar, que al final la veritat surt a la llum i es fa palesa l'evidència. En aquest cas l'evidència del pacte CIU-PP, al servei de l'elit financera del país. Veiem-ho.

El passat 30 de novembre ERC presentava al Parlament de Catalunya un impost sobre la banca que ja s'aplica en països governats per la dreta, com França, el Regne Unit, Holanda i Alemanya, entre altres. L'impost a la banca proposat és, de fet, un impost sobre els dipòsits bancaris pel qual les entitats financeres haurien de pagar entre un 0,2% i un 0,5%, en funció del volum de dipòsits dels quals disposin. Una proposta que anava acompanyada de tot un seguit de mecanismes de control perquè els bancs no fessin repercutir aquest impost sobre els usuaris, una proposta que l'experiència indica que no provoca fuga de capitals, una proposta que li permetria a una Generalitat amb greus problemes de liquiditat disposar de 592 milions d'€ més. De fet ERC anava més enllà i demanava tot un seguit de mesures per tal d'augmentar la recaptació de la Generalitat en la línia d'aquest impost sobre la banca, que en global li hauria aportat 1.100 milions d'€.


1.100 milions d'€ que podria recaptar la Generalitat i que CIU ha refusat. Perquè no ha tirat endavant? L'excusa legitimadora de CIU per refusar aquesta proposta és precisament argüir una possible fuga de capitals i el suposat perill per l'economia que suposa una pujada d'impostos. Per a molts, era una evidència força clara que això només era una excusa per tal d'intentar legitimar una posició compartida amb el PP, que en realitat, només beneficiava a l'elit econòmica del país i de l'estranger, a banquers i especuladors.

En general, en aquests casos el problema per l'esquerra a l'hora de plantejar aquestes propostes és la manca de credibilitat. És cert que és molt fàcil fer oposició, i més difícil és governar, però per això aquí cal destacar l'encert d'ERC a l'hora de com s'han fet les propostes. Perquè han sigut propostes concretes i definides, aplicades en altres indrets del món amb un nivell de credibilitat major en termes econòmics i que a sobre els tècnics del departament d'Economia de la Generalitat han considerat "tècnicament viables". Què més calia per demostrar que si CIU no acceptava les propostes era perquè amagava uns altres interessos?

Ells mateixos han respost la pregunta, deixant-se en evidència tot aprovant amb el PP a les Corts espanyoles una proposta d'apujada de l'IRPF que a Catalunya recaptarà entre les classes populars 1.200 milions d'€. No deien que apujar impostos era contraproduent pel consum i que afectaria a l'economia? Això deien, però sembla que els vents de Madrid els hi han ensenyat aquella dita castellana de "Donde dije digo, digo Diego" i s'han quedat tan amples.

El més dramàtic per Catalunya és que l'IRPF recaptat se l'endurà l'Estat espanyol i no pas la Generalitat de Catalunya, com hauria passat amb l'impost sobre la banca. Fa tota la sensació de que CIU s'ha preocupat d'ensarronar els catalans per fer un favor als seus socis de Govern i als amics a l'ombra, mentre els ensarronats eren ells i els qui pagàvem els plats trencats érem tots. Això sí, amb il·lusió.

Que no ens retallin el futur

La ignorància i la incultura són un llast per a qualsevol societat. Un poble ignorant és sovint un poble pobre i fàcil de manipular. En contraposició, el coneixement i la cultura són elements clau pel desenvolupament econòmic, social i democràtic d'una societat. I si l'educació és quelcom de bàsic pel progrés en tants àmbits, s'entén que aquesta hauria de ser una de les grans prioritats de qualsevol govern d'arreu del món.
Potser és que durant els darrers anys de crisi i retallades socials i laborals han aparegut tants fronts oberts que ara que se'ns retalla allò més bàsic, l'educació, ja ningú no se'n sorprèn, i la reacció -tot i ser-hi- és minsa i cansada. I això no pot ser.

La crisi és l'excusa perfecta per justificar unes retallades marcadament ideològiques, impulsades pels sectors neoliberals europeus i que busquen desmuntar l'Estat del Benestar, és a dir, enriquir els de sempre a costa de la classe treballadora, fent que aquesta sigui la que pagui els plats trencats de la crisi. I és que és cert que si volem sortir de l'atzucac on som, cal prendre mesures, la pregunta és si les iniciatives que s'estan prenent són realment mesures que ens ajudaran a sortir-nos-en.

Agafem, per exemple, el cas de les reformes laborals que s'estan donant arreu d'Europa, que entre altres coses aposten per facilitar l'acomiadament, reforçar el treball temporal i dur-lo a sectors on fins ara les ETT's no hi tenien entrada (a l'Estat espanyol, un exemple clar és el sector de la construcció). Amb aquesta mesura, ens diuen que els empresaris tindran menys reticències per contractar i es reduirà l'atur. I que tot i que les feines seran temporals i més precàries, és preferible això a la situació de desocupació actual.
Res més lluny de la realitat; s'ha demostrat repetidament que l'aplicació d'aquestes mesures fa augmentar l'atur, alhora que precaritza la vida laboral de la ciutadania. Ras i curt, aquesta mesura és una eina en benefici dels empresaris, no del global de la societat, malgrat ens ho vulguin vendre així.

Però, com justificar les retallades en educació? És a dir, és possible justificar retallar en allò que ens ha de garantir el futur? El fet és que el Govern de la Generalitat de Catalunya ho està fent.
Com en el cas de les reformes laborals, l'excusa de la pèssima situació econòmica, amaga el rerefons ideològic i d'interessos de les retallades. Però és clar, si justificar les reformes laborals és relativament més fàcil, l'estratègia del Govern de CIU amb l'educació és fer-se l'orni i amagar el cap sota l'ala, dissimulant aquestes retallades entre moltes altres que tenen més ressò, com les de la sanitat publica o fins i tot amb molts altres temes banals que s'utilitzen habitualment com a cortina de fum. Se'ls hauria de felicitar per fer-ho tan i tan bé, si no fos perquè estan jugant amb el futur de la nostra societat.

Uns altres que demostren dia si i dia també de quin peu calcen, són els de Can PSOE i la seva filial catalana. D'una banda el Govern d'Espanya coacciona el Govern català per a que faci més retallades, tot amenaçant de limitar el nivell d'endeutament de la Generalitat de Catalunya, entre altres mesures... i d'altra banda el PSOE de Catalunya (abans PSC) que vota a favor de les retallades al Congres dels Diputats espanyol, vota contra les retallades al Parlament català, es manifesta, protesta i fa el millor teatre per treure'n un rèdit electoral. És tota una lliçó de cinisme, d'hipocresia i demagògia absoluta la que ens dóna tota aquesta gent.

Però tornant a les retallades en educació, és important assenyalar el component ideològic i d'interessos que les motiva, que és el de sempre; beneficiar l'escola privada i concertada, en mans d'empresaris i de l'Església. I el que és pitjor, sabent que això representa hipotecar el futur de milers de joves que estudien a l'escola pública, i amb el seu, el de tota la societat.

Que s'han de reduir despeses de l'administració pública és cert i necessari, que s'ha de millorar l'eficiència i l'eficàcia d'aquesta també. Les crisis són intrínseques al sistema capitalista i mentre hi hagi capitalisme les podrem encarar de dues maneres, pagant-la els qui la provoquen o pagant-la les classes populars. Però fins i tot des des de la perspectiva neoliberal del Govern de CIU, atacar l'educació publica és una irresponsabilitat. Una temeritat que cal combatre amb totes les nostres forces i donar-hi prioritat, perquè si retallen en educació, ens retallen el futur.

L'assemblearisme real?

Que és més important, que és abans, l'acció o el pensament? És una pregunta aplicable a moltes escales de la vida, i com no, de la política.

Podríem pensar, d'una banda primer, que l'acció, sense un raonament previ, és absurda i pot donar pas a conseqüències de tota mena. Aquest pensament és el que primer ens ve al cap. Qui no ha sentit mai allò de "pensa el que fas" o "pensat-ho bé abans de..."? Però d'altra banda, també podríem pensar que sense l'acció, tot pensament és estèril. En aquest sentit s'han manifestat grans actors polítics contemporanis, com per exemple Friedrich Engels "Una unça d'acció té el mateix valor que una tona de teoria" o menys explícitament, però en el mateix sentit, el nostrat Francesc Macià digué que "el seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies".

Al meu parer, la resposta a què va primer, si l'acció o el pensament, és totes dues coses alhora. De fet en la nostra vida quotidiana és així gran part del temps. Pensem i fem, tot alhora. En política, també s'hauria d'aplicar aquest equilibri natural entre acció i pensament. I més concretament, vull referir-me als models d'assemblearisme que s'han aplicat a casa nostra, des de l'esquerra socialdemòcrata fins a l'anarquisme, passant pel moviment del 15-M.

I m'hi refereixo precisament perquè l'assemblearisme, que pot ser una eina democratitzadora en el sentit més ampli de la paraula, pot ser també tot el contrari, una eina burocràtica i manipuladora. He volgut pensar que aquesta percepció de l'assemblearisme era una obvietat, fins que, a la practica, m'he vist votant coses intranscendents o no podent votar coses d'alt calat polític perquè hi havia algú fent de censor. Em venen al cap hores veient com gent perdia el temps decidint quina engantxina era més xula o hores decidint el nom d'una casa okupada. He vist com una assemblea d'indignats decidia entrar en un ple municipal mentre que la policia es preparava per impedir el pas als protestants. Tanmateix, crec que si som capaços de percebre aquestes febleses, podem evitar-les i fer un assemblearisme real.

Un assemblearisme real ha de tenir en compte la dualitat pensament-acció, per no esdevenir burocràtic, i doncs inútil. Si bé, com a individus, el pensament-acció és instantani, perquè només depèn de nosaltres mateixes, quan participem de dinàmiques assembleàries el procés pensament-acció s'allarga pel passos intermitjos, que són el debat i la votació. Cal doncs, simplificar les propostes a debatre i que aquestes no es perdin en detalls ni de forma ni de fons, però sobretot de forma.
-Ens manifestem?
-Sí - No.
-Pacíficament
-Sí - No.
Per exemple.
Si en comptes d'això comencem a entrar en detalls a cada vegada més insignificants, serem menys útils i segurament parlarem menys temps d'allò que té veritable transcendència, en aquest cas manifestar-se pacíficament. Passarem llargues estones a pensar, mentre la resta del món es mou, i la nostra acció es dilatarà més en el temps i estarà cada cop més deslligada del nostre pensament que es basava en l'anàlisi d'un món que ja no existeix, doncs ha anat canviant.

En definitiva, si allò que diferencia les decisions individuals i les decisions col·lectives és el procés de debat, aquest s'ha de centrar en les qüestions que realment són importants, i no pas en qüestions poc productives, que precisament s'utilitzen per part d'una minoria per burocratitzar i controlar assemblees. Minoria que per cert, serà després la que carregarà contra l'assemblearisme per burocràtic i apel·larà a seguir lideratges. Els seus lideratges, òbviament.

La llengua nacionalista; crònica de la substitució lingüística des d'Elx

Potser és que després de tants anys rebent noticies que ratllen el surrealisme, i havent-hi tants fronts oberts amb temes com aquest, ja no sorprèn a ningú la noticia que arriba des d'Elx (El Baix Vinalopó).
Tanmateix, no puc evitar donar-hi voltes i més voltes. Diu la noticia que el nou govern d'Elx, en mans del PP, "eliminarà la carrega ideològica de l'oferta cultural" i concreta que es tractarà de traduir el nom de dos equipaments del valencià al castellà.

Així doncs, "eliminar la carrega ideològica de l'oferta cultural" vol dir que el "Gran Teatre d'Elx" es passarà a dir "Gran Teatro de Elche" i el "Centre Cultural l'Escorxador" passarà a tenir un altre nom, encara per concretar, en castellà. Tot plegat, d'allò més surrealista. Però crec que mereix un mínim anàlisi.

D'una banda la noticia en si mateixa ja descol·loca. Insinuar que el valencià duu implícita una carrega ideològica i per contra el castellà no, és ja de per si esperpèntic. I ho és encara més, quan de fet, la única llengua pròpia dels Països Catalans és el valencià. És la llengua que s'ha parlat a Elx des del segle XIII!

La perversitat amb la que se li atribueix al català una carrega ideològica no és casual, respon a la política de substitució lingüística que practica des de fa segles l'Estat espanyol al nostre país. La idea de fons que pretén transmetre el PP és clara com l'aigua: el castellà és normal, el valencià és "nacionalista".

És dolorós comprovar com amb aquestes tècniques, poc a poc, han aconseguit anar arraconant la llengua pròpia d'un país, fins al punt que a dia d'avui, una de les ciutats més grans del territori lingüístic català com és la ciutat d'Alacant (L'Alacantí), a pocs quilòmetres d'Elx, només té un 10% de catalano-parlants.

Per això crec que és important denunciar aquests fets tan greus, sobretot quan estem davant d'una ofensiva absoluta contra la llengua i se'ns diu que al Principat de Catalunya i les Illes Balears, on les lleis de normalització lingüística estan més avançades, discriminem als castellano-parlants. Front a aquest cinisme absolut cal armar-nos d'exemples i arguments per rebatre la seva retòrica que pretén fer desaparèixer la nostra llengua.

Cal fer-ho perquè l'ofensiva és cada cop més forta. Aquesta noticia és només una anècdota, que serveix d'exemple per veure quina ha estat, és i serà la política lingüística de la dreta espanyola (i sovint de l'esquerra) als territoris que no som de parla hispana.

No resulta pas curiós que no s'atreveixin, de moment, a fer afirmacions d'aquest nivell quan demanen llibertat d'elecció de la llengua a les escoles de les Illes i del Principat, o quan pretenen eliminar la línia en valencià de les escoles del País Valencià. Aleshores ells parlen d'igualtat, no pas de llengües "nacionalistes", però quan es veuen amb prou força i ja hi ha un grau de substitució lingüística prou avançada, aleshores assumeixen plenament el discurs de la llengua nacionalista dolenta front al castellà normal.

Hablamé en cristiano, que deien en altres èpoques, que mentre ells esperen temps millors, van fent el seu "Gran teatro" a veure si enreden a algú.