(Article publicat a l'Oixque, la revista de les JERC Eixample) Democràcia? Vivim temps convulsos, el demà sembla incert i les perspectives no són pas bones. Resulta evident que alguna cosa no funciona, que el sistema econòmic i democràtic actual no dóna les respostes que necessita i reclama la nostra societat. El desencís és generalitzat mentre observem amb impotència com el 99% de la població paguem la crisi de la que un 1% en treu profit. Perquè aquesta crisi la paguem la classes mitges i populars; la paga l’aturat, la paga l’estudiant, la paga el petit i mitjà empresari, la paga l’autònom, la paga l’assalariat... i la paguem a costa de reduir els serveis socials considerats com a bàsics i primordials, com la sanitat i l’educació. La paguem tots i totes, exceptuant aquell 1% que percebem que controla el poder, pren les grans decisions econòmiques –i les imposa als Governs “democràtics”-, influencia l’opinió pública a través de la premsa... i s’enriqueix cada dia més. Govern? En aquest context no és estrany que creixi la desconfiança envers els partits polítics, ja que no sembla que compleixin la seva tasca de representar i governar segons la voluntat popular, sinó que més aviat sembla que utilitzin al poble –i les eleccions- per legitimar les decisions que es prenen d’esquenes a la ciutadania, sovint seguin la voluntat de l’anomenat 1%. El sistema en si sembla corromput i fruit d’això s’han produit moviments com el 15-M, que clamen per una “democràcia real”. Dit això, hi ha un seguit de reflexions que són importants fer. En primer lloc, els partits hauríen de reconèixer les limitacions i la corrupció instalada en el sistema representatiu actual. Reconèixer-les precisament per poder-les combatre: s’han de prendre mesures severes contra la corrupció i s’han de crear mecanismes de participació ciutadana reals i vinculants, que complementin el sistema representatiu actual. En segon lloc cal fugir de populismes: ni tots els partits són iguals ni tots els polítics són iguals. En aquest àmbit hi hauria molt a dir, des dels sous públics fins a les subvencions als partits. Però només dos apunts, un polític és una persona normal i ha de cobrar en funció de la feina que fa. Alguns veuen una contradicció en ser d’esquerres i cobrar bé o disposar de segons quin bé. A aquests caldria dir-lis que l’esquerra no va nèixer per combatre l’èxit, sinó els privilegis i que negar la possibilitat d’un èxit personal –tant en l’esfera pública com privada- a l’esquerra és precisament donar ales a la dreta. És obvi, però, que cal posar limits per tal de que els èxits no esdevinguin font de privilegi, però aquest també seria un tema de llarga discussió... D’altra banda qui no vol que es subvencioni publicament als partits és precisament la dreta, ja que a diferència de l’esquerra, cobra milionades de grans empreses privades. Amb aquesta maniobra de retallar subvencions als partits qui en surt més beneficiat és precisament el més corrupte i el més mafiós. Cal aturar aquesta mena de populisme tan extés o en poc temps ens trobarem amb una esquerra afeblida i una dreta poderosa. Poble? Fins aquí hem pogut assenyalar algunes de les questions que afecten a les democràcies occidentals i als nostre Governs. Però l’independentisme també troba lloc en tota aquesta qüestió. De fet, des de les JERC Eixample vam engegar fa pocs mesos una campanya anomenada “Prou imposisions, independència és democràcia” que pretenia assenyalar, entre altres qüestions, que les demandes de democràcia “real” que portàvem sentint des de fa mesos, només tenien en compte la “cràcia”, és a dir, la forma de Govern i no el “demos”, és a dir, el poble. És per això, que com indica el manifest de la campanya, “per nosaltres també és evident que una veritable democràcia només ho és si reconeix el "demos", és a dir, el poble que pretén governar-se. Els Estats espanyol i francès han negat durant segles la realitat del poble català, intentant reduir els nostres trets d'identitat a un simple folklorisme regionalista. I és per això que davant d'aquestes evidències reivindiquem que l'únic camí possible cap a una democràcia real passa per l'alliberament nacional del nostre poble, la construcció de l'Estat Català.”. A hores d’ara patim una democràcia de baixa intensitat; que no és ni del poble, ja que no ens reconeix com a nació, que no és ni Govern, ja que l’autèntic poder l’ostenten un 1% de poderosos que ningú vota, i per tant no és ni democràcia. En les nostres mans està canviar-ho i retrobar-li el lloc als mots: pel Govern del poble, per la democràcia.