El millor regal no es pot comprar

El Nadal és una festa d'origen cristià, i per tant religiós, en que es celebra el naixement de Jesús. Amb el temps, però, les connotacions religioses han anat quedant apartades, i el consumisme, associat als regals típics d'aquestes festes, ha anat agafant protagonisme fins esdevenir l'eix central del Nadal. "I a tu, què t'han regalat els reis?" serà probablement la frase més repetida a les escoles catalanes el primer dia de classe. El consumisme ha esdevingut la nova fe, i El Corte Inglés, la Fnac i el Toysa"r"us alguns dels profetes del segle XXI.

El pitjor és com totes dues coses han utilitzat i utilitzen els sentiments de les persones per fer-nos empassar el seu sermó. Ens venen un discurs preciós, de pau i amor que tothom signaria, per lligar-lo als seus interessos econòmics i de poder.
L'Església, com les grans empreses, perverteixen el missatge d'humanitat que, en un principi, ens diuen que hauria de regnar durant aquestes dates.

I és just quan ens plantejem que hi ha quelcom d'hipòcrita en associar a unes dates concretes uns valors que haurien de ser presents durant tot l'any, que prenem consciència que ens estan intentant prendre el pèl. És absurd fer-nos creure que el Nadal és època de pau i amor, perquè per sort de pau i amor hi ha durant tot l'any, i per desgràcia de guerres i odis també n'hi ha tot l'any, també durant el Nadal.

La dificultat és actuar en conseqüencia, desenmascarant el discurs consumista i el que queda del religiós. Crec que seria ingenu demanar a la gent que no anés a comprar seguint el que ens diuen els anuncis, però potser si que és interessant recordar tot el seguit de coses que ens porten a que durant dues setmanes fem i rebem regals dictats per la publicitat.

Potser així, poc a poc i creant consciència, entendrem que el millor regal normalment no es pot vendre ni comprar, i el primer dia d'escola després de Nadal no sentim la canalla competint pel nombre de regals, sinó compartint els que tinguin, que vol dir que hauran entès que el que té veritable valor son les persones.

Bon Nadal a tothom.

Independència i unitat

Els darrers anys, l’independentisme al Principat de Catalunya ha estat al centre del debat polític. Molts han estat els motius que l’han situat en aquest punt, i moltes i diverses han estat les iniciatives i mobilitzacions que s’han fet per reclamar l’exercici dels nostres drets com a nació. Des de les multitudinàries manifestacions pel dret a decidir de 2006 i 2007 fins, i a tall d’anècdota, al “Lip dub” per la independència del passat cap de setmana a Vic, passant per les mobilitzacions a Brussel•les i Ginebra, les consultes sobre la independència o la espectacular manifestació de rebuig a la sentència del TC, que ha marcat un abans i un després en les relacions Catalunya-Espanya.

Crec que és important assenyalar que a dia d’avui, a un mes abans de les eleccions autonòmiques, l’independentisme no sols és present amb força entre els votants d’ERC, sinó també de CIU, ICV, PSC-PSOE i, de forma marginal, però no gens menyspreable (10%) del PP, segons diverses enquestes.
Transcendent, també, és el fet que es presentin dues noves candidatures independentistes que compten amb cares conegudes en diversos àmbits i un important, o això es desprèn de les enquestes, suport social: Reagrupament i Solidaritat. Paradoxalment, totes dues candidatures són propostes unitàries i transversals, però es presenten per separat.
Finalment també caldria recordar que l’independentisme d’arrel marxista, les CUP, tot i no presentar-se al Parlament, ha experimentat un cert creixement i consolidació en diversos nuclis de la geografia catalana.
L’independentisme és més viu que mai i aquestes dades en són la prova fefaent.
Però per a parlar i analitzar amb serenitat com hem arribat fins aquí, tant pel que ha estat positiu com pel que no ho ha estat, penso que ja hi haurà temps després de les eleccions. I serà important fer-ho, per evitar tornar a cometre els mateixos errors que tots, i repeteixo, tots els partits i formacions han comès, així com per recordar les coses que uns i altres han fet bé i ens han apropat a l’objectiu comú.

Ara, però, m’agradaria formular una senzilla reflexió al voltant de la unitat independentista, ja que és evident que per assolir un objectiu tan complex com és el de construir un Estat propi per Catalunya, la unitat dels que ho volem ens facilitaria les coses. Ara bé, hem de saber a què ens referim quan parlem d’unitat.

És una evidència, però potser cal repetir-ho sovint: d’independentistes n’hi ha de conservadors, de marxistes, de socialdemòcrates, de liberals, de republicans i de tota mena. Bàsicament perquè ningú és aliè a la societat que l’envolta, i per tant, pel nou Estat Català, tothom hi té pensat un funcionament o altre.
Donada la situació actual, em permetré de distingir entre dues menes d’independentistes;
-D’una banda, els que donen suport a una estratègia “de front patriòtic”, com és el cas dels partits i organitzacions anomenades unitàries i/o transversals.
-D’altra banda, els que creuen que cal acompanyar, o fins i tot que és indestriable, la reivindicació nacional amb les reivindicacions socials. Aquests, es podrien subdividir entre tots els grups citats anteriorment (conservadors, marxistes, liberals, socialdemòcrates, etc).
L’existència d’aquests dos punts de vista és un fet, que tanmateix s’ha de matisar, car la complexitat entorn a aquest tema donaria per escriure llibres sencers.

Per començar a matisar-ho, cal recordar que entre tots els partits que es presenten a les properes eleccions només n’hi ha tres amb un cert suport social i mediàtic que es declarin obertament independentistes: Esquerra, Solidaritat i Reagrupament.
La resta de l’espectre polític amb suport social i mediàtic el conformen partits obertament confrontats al dret a decidir (PSC-PSOE, PP i C’s) o partits a favor del dret a decidir, però que no es declaren independentistes (CIU i ICV).
En aquests dos últims vull centrar el matís, doncs es tracta de partits amb militància i electorat dividit entre independentistes i, permeteu-me el terme, dependentistes, però tanmateix tots ells a favor del dret a l’autodeterminació.
La divisió que he fet abans entre els partidaris d’una estratègia electoral unitària i dels que troben més encertat acompanyar el discurs nacional del social, és doncs una divisió incompleta que en realitat es complica encara més. Caldria doncs subdividir el segon grup en dos:
-els que acompanyen el discurs independentista amb el discurs social (Esquerra)
-els que, sent independentistes, pretenen assolir la màxima sobirania nacional a través d’acompanyar el dret a l’autodeterminació amb un discurs social, en un cas “ecosocialista” (Iniciativa) i en l’altre “conservador/liberal” (la Federació de CIU).

Un cop analitzada a grans trets la situació, tornem al tema de la unitat.
Penso que la unitat electoral, ni és possible degut a la diversitat d’opinions estratègiques, ni és desitjable, doncs hi hauria un ampli sector de l’independentisme que quedaria orfe, electoralment parlant, si es portés a terme. De la mateixa manera crec que no podem prescindir ni d’una candidatura unitària (Reagrupament o Solidaritat) si una d’aquestes realment té prou suport social, ni dels partits ambigus en la resposta però al cap i a la fi, autodeterministes (CIU i ICV) ni molt menys de l’únic partit independentista amb un discurs social propi (ERC) si volem mobilitzar a tot l’independentisme i assolir el nostre objectiu.
Se’m fa doncs difícil concebre la independència sense CIU, ERC, ICV i sense una opció unitària, si aquesta arribés a quallar.

Dit això, que consti que jo crec fermament que una formació unitària no pot reeixir a mitjà o llarg termini, ni pot créixer considerablement a curt. I de fet, penso que bona part del vot que puguin recollir Reagrupament i Solidaritat no serà un vot convençut per una opció unitària, sinó un vot decebut de les polítiques d’Esquerra principalment i en segon terme de CIU o, fins i tot i en menor mesura, d’ICV. Amb més raó o amb menys, fet que penso que també cal deixar de banda fins després de les eleccions si volem assegurar un debat serè.

Tanmateix, sí que crec que ens cal unitat en altres àmbits, i que de fet, en certa mesura ja existeix, al voltant d’organitzacions, que paradoxalment, no acostumen a definir-se com a independentistes; Òmnium cultural, la Plataforma per la Llengua, les plataformes municipals de referèndums sobre la independència, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, etc. Reforçar aquestes organitzacions de l’entorn independentista és clau per anar guanyant les petites batalles que ens acosten a la victòria.
Una altra manera de formular una certa unitat, seria la creació d’una mena d’assemblees independentistes a nivell nacional, que ens ajudessin a definir estratègies a mitjà i llarg termini. De fet, això que dic ja s’ha intentat i s’ha formulat de mil i una maneres i cap es pot considerar que hagi tingut èxit. Així doncs és evident que sense el suport i una important implicació de l’administració autonòmica (fet altament improbable) i/o una crida dels grans partits i personalitats independentistes (altre fet altament improbable), aquestes assemblees no reeixiran. Potser per això, si hem de ser realistes, es fa evident que les estratègies continuaran sent elaborades i pactades a nivell intern dels partits. Així doncs, es fa evident que si la ciutadania vol participar de l’estratègia independentista, haurà d’implicar-se a nivell polític. No és pas res tan estrany, que la clau per participar de la democràcia sigui a través dels partits (entre altres organitzacions, és clar!). Participació ciutadana directament als partits per incidir-hi és doncs un punt important per avançar cap a l’acostament de postures entre partits independentistes.
Finalment, el punt més important, la clau, és que les organitzacions i les persones que les formen basin les seves relacions en el respecte a la diversitat d’opinions per poder obrir així, ponts de comunicació entre elles. Tan senzill, i alhora, tan complicat com això.

La unitat independentista hauria de ser entesa en el sentit de la trobada de la diversitat del moviment, col•laborant en allò que sigui possible, treballant colze a colze a través de les organitzacions de l’entorn i, darrer i més fonamental, des del respecte a la resta d’organitzacions, d’estratègies i de plantejaments. Sovint seran divergents, però no per això podem caure en la desqualificació, la burla o el menyspreu, com tan sovint hi cau el moviment independentista i fet que no ens podem permetre si volem guanyar la nostra llibertat com a poble.

Generositat, col•laboració i respecte, aquesta és la unitat independentista.

Del "Crisi? Quina crisi?" al "Vaga? Quina vaga?"

No recordo ben bé com va començar la crisi. Feia temps que sentia a parlar sobre l'encariment dels preus dels pisos i que l'economia espanyola (i per tant, malauradament, bona part de la catalana) es sustentaven sobre el mercat de la construcció. També sentia que tard o d'hora, la bombolla immobiliària esclataria.
I així va ser, i va vindre acompanyada d'una crisi econòmica mundial. Bé, es podria dir que una cosa va accelerar l'altra. Després, recordo una successió de xifres, cada mes més alarmants, sobre l'atur i la borsa. L'economia s'enfonsava, i des de casa, jo pensava "coi, però si feia anys que se'n parlava d'això, tothom sabia que passaria, hi podrien haver fet alguna cosa, no?".
I com és que no ho van fer? Com pot ser que, davant d'una situació semblant, els dirigents polítics no fessin res? Com pot ser, que, més enllà de que les crisis cícliques del capitalisme no es poden eviatr, ni tan sols es fes aleshores, un intent de reconvertir l'economia i així fer més suaus els efectes de la crisi que anava a arribar?

Moltes hipòtesis són possibles i complementaries per a respondre aquesta pregunta. Potser electoralisme a curt termini. Potser ineptitud. Potser interessos. Només uns pocs ho saben del cert. Només les persones que aleshores controlaven el poder saben perquè no van fer res o fins i tot van negar la situació. "Crisi? Quina crisi?" preguntaven.
La qüestió és que amb l'excusa de la crisi, el govern espanyol (i els d'arreu d'Europa) està retallant drets socials i laborals per totes bandes. I mentre, els directius dels bancs que el PSOE ha rescatat amb els nostres diners (i dels que s'han anat enriquint, malgrat la crisi), s'apugen els sous quan i com els hi convé. Les desigualtats socials augmenten. El frau fiscal i la corrupció són un element més del paisatge econòmic. I els sindicats que haurien de defensar la classe treballadora s'han dedicat a mirar cap a una altra banda fins que la situació a esdevingut insostenible. I així hem arribat a la Vaga General del 29 de setembre.

Quan preguntava al meu entorn si faria vaga, la resposta majoritària era negativa. I de motius no hi faltaven: la vaga estava convocada per CCOO i UGT, els mateixos sindicats que han permès arribar fins a aquest punt. I, perquè no dir-ho, sindicats espanyols, que s'han despreocupat de les necessitats i particularitats econòmiques dels Països Catalans i que, per exemple, mai han fet seva la demanda d'un marc català de relacions laborals. Però a banda d'això, també es va estendre la idea de que la vaga no serviria per res, ja que la reforma laboral ja estava aprovada. I tot i que no comparteixo aquesta opinió, una altra qüestió de fons que va aparèixer arran d'això a les converses del carrer, va ser la necessitat de reformular els sistemes de protesta. I més que se'n ha parlat, almenys en determinats ambients, per així dir-ho, després del dubtós seguiment de la vaga i dels incidents ocorreguts arreu del país, amb uns 70 detinguts i carregues policials fora de lloc (València o Barcelona).

Reformular les protestes és clau precisament per evidenciar les mancances democràtiques que patim en la era del desencís, de la desmobilització ciutadana i de la manipulació mediàtica, on els mitjans de comunicació semblen donar coartada al monopoli de la violència, sovint desmesurada, de la policia. I els primers que han donat alternatives han sigut els del col·lectiu "moviment del 25", responsables de l'okupació del Banc de Crèdit espanyol a la Plaça Catalunya de Barcelona, 3 dies abans de la vaga. Aquest col·lectiu va posar sobre la taula models de vaga per a aquells que el 29 de setembre no la podien fer (estudiants, aturades, etc) com la vaga de consum o de transports.

Ara bé, més enllà d'aquestes propostes que haurien de tindre en compte els sindicats, es fa evident la necessitat d'estructurar un sindicalisme de classe i català, que sigui capaç de recuperar la confiança de la ciutadania i mobilitzar-la totes les vegades que sigui necessari per defensar amb garanties els nostres drets.

Escrivint l'altra realitat

Aquesta és la versió no oficial dels fets. Els fets que marquen les nostres vides i la història. I cadascú hauria d'escriure la seva pròpia versió dels fets, perquè sinó, més endavant en el temps, només hi apareixerà la versió oficial. I els que vinguin després de nosaltres no sabran el que realment va passar durant el nostre temps.
No podran aprendre, ni dels nostres errors, ni de les nostres victòries.

Escrivim doncs, l'altra realitat. Esborrem la ignorància de les nostres vides i construïm entre totes el present i el futur. El present com a llegat, el futur com a objectiu.

Llegeix, escriu, pensa i actua!