L'aeroport Lleida-Alguaire, proper vol: independència

Fa mesos que sento critiques cap a l’aeroport d’Alguaire (El Segrià), inaugurat fa poc més d’un any. Totes insisteixen en que és un aeroport deficitari, provincià (que no provincial), fruit del capritx d’un Govern malbaratador i comparable al nyap de l’Aeroport de Ciudad Real (Castella). Realment és així?
Per esbrinar-ho, he fet una mica de recerca i això és el que he trobat.

Qui hi ha darrera de l’Aeroport?
La Generalitat de Catalunya i capital privat. De fet la construcció, que ha costat aproximadament uns 90 milions d’euros, s’ha finançat en 60M a través del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i en 30M amb inversions privades.

Era necessari aquest aeroport?
Quan parlem de transport hi ha dues qüestions que cal abordar. La productivitat i el servei social que representa.
El fet que la inversió privada representi el 33% del cost de l’aeroport fa pensar que segurament el sector empresarial de les Terres de Ponent hi té alguna cosa a guanyar, sigui en forma de turisme, sigui en forma de transport de mercaderies. A això cal afegir els llocs de treball que genera una infraestructura similar, directament i indirecta.
D’altra banda és indiscutible que les persones de l’àrea d’influència de l’aeroport es veuran beneficiades per la proximitat d’un mitjà de transport proper que els permetrà connectar directament amb ciutat d’arreu d’Europa i indirectament d’arreu del món.

I les critiques?
El mite de l’aeroport deficitari.
90M d’euros de construcció, sumats als prop de 4M d’€ anuals per a gestió de l’aeroport i subvenció d’aerolínies low cost que operin des d’allà. Certament d’aquests 4M d’euros la Generalitat ha hagut de posar-ne la meitat per a unes subvencions que no estaven previstes, però que la crisi econòmica ha obligat a fer. Però si la crisi ha colpit amb força i ens ha portat a aquesta situació negativa, també cal explicar una altra de positiva;
Si el primer any de vida, l’aeroport calculava l’arribada de 50.000 passatgers, hi han arribat uns 67.000. Una dada gens menyspreable, tenint en compte el fet més surrealista i amagat per la premsa nacional i estatal: les traves del Govern espanyol per a concedir una duana.
Una vegada més, es repeteix la història. L’aeroport d’Alguaire té, des de la seva construcció, les instal•lacions habilitades per a acollir una duana que no arriba mai. I no ens ha d’estranyar, si triga en arribar, doncs aquest és el primer aeroport públic que no gestiona AENA, que fa del centralisme la seva política de vols, i que en conseqüència, molesta, i molt, a les autoritats espanyoles, que s’han preocupat per donar totes les facilitats a l’aeroport d’Osca (Aragó), en directa competència amb el de l'Alguaire.
Que comporta no tenir una duana, us preguntareu. Ras i curt, que no poden entrar passatgers ni mercaderies de fora de l’espai Schengen. I no ho podran fer fins que el Govern espanyol aprovi un decret que sembla que ha promès que es votarà cap al mes de maig, després d'any i mig de retard.
En aquestes condicions la premsa de Madrid ens assenyala i ens compara a l’aeroport de Ciudad Real (1.600M d’euros), on els polítics locals (PSOE) i els dirigents de la “Caja Castilla-la Mancha” s’han enriquit amb la construcció de l’aeroport fantasma, que han pagat els espanyols (i els que no ho som) a través del rescat bancari d’aquesta entitat que farà uns mesos va aprovar el Govern espanyol (PSOE).

A vegades els dependentistes em pregunten que per a què serveix la independència. És amb exemples pràctics com aquest, en que l’Estat primer ens posa pals a les rodes, i després la premsa espanyola, en un acte d’hipocresia sense límits, aprofita per carregar contra les nostres institucions,és quan es veu la doble vara de mesurar que tenen a la metròpoli i les raons del meu independentisme. Per ells hi ha els simpàtics lazarillos de Ciudad Real d’una banda, i els espanyols de segona de l’altra, agraciats amb el suprem privilegi de l’espoliació fiscal, d’un dialecto provinciano i d’una Autonomia que no ens permet ni gestionar les nostres infraestructures. Potser és per això, per aquests privilegis que tenim, que ens posen pals a les rodes. I potser és per això que els dependentistes als Països Catalans cada cop són menys, a ningú li agrada ser cornut i pagar el beure.

Un tercer espai per Barcelona

Jordi Hereu serà l'alcaldable del PSC a la ciutat de Barcelona. Així ho van determinar les primàries del PSC, on es presentaven el mateix alcalde Hereu i Montserrat Tura. Amb uns resultats de 6 a 4 per l'Hereu, s'esvaïen les possibilitats de que el "sector catalanista" del PSC recuperés una petita parcel·la de poder. Al PSC caldrà anomenar-lo a partir d'ara, a més motiu que mai, PSOE de Catalunya.

De l'altra banda de la trinxera -i brindant amb cava- hi ha Xavier Trias, candidat de CIU a l'alcaldia de Barcelona, que espera captar ara el vot catalanista que perdrà de ben segur el PSOE de Catalunya, com així ho indiquen les enquestes. La CIU que ha passat de beneir les consultes sobre la independència i que, una vegada passades les eleccions autonòmiques, ha mirat cap a un altre costat (el mateix Artur Mas va dir fa pocs dies que tenia dubtes sobre la seva participació a la consulta del 10 d'abril a Barcelona)serà ara l'alternativa al PSOE de Catalunya més espanyolitzat (notis la redundància).

Ho serà o no. La Federació d'Esquerra a Barcelona s'ha mogut amb habilitat els darrers mesos per construir l'anomenat "tercer espai" que aglutini progressistes vinguts d'arreu i independentistes que en altres moments es van veure desencantats dels partits del parlament del Principat de Catalunya. En aquest context, el pacte amb Reagrupament és la primera pedra d'aquest projecte, que possiblement es veurà complementat les properes setmanes per alguna o algunes personalitats del progressisme català que fins ara no estaven vinculades a l'Esquerra Nacional.

A les properes municipals progressistes i independentistes poden obrir les portes d'una Barcelona lluny de l'espanyolisme que representa actualment el PSOE i lluny de les polítiques neoliberals de CIU. Ara és l'hora d'un tercer espai, ara és l'hora d'anar tots i totes juntes!

El català, la nostra llengua

"Què tenim?" Això ens pregunta a les catalanes un anunci d'una coneguda marca de cervesa. Què tenim? Tenim dos Estats (l'espanyol i el francès) que porten segles atacant la nostra llengua. Prohibint-la. Perseguint a les persones que la parlen.
El 1700 a la Catalunya Nord un edicte del rei borbònic dictava la fi del català a les comarques del nord. I d'ençà la derrota de la Batalla D'Almansa el 1707 fins la caiguda de Barcelona el 1714, els tractats de Nova Planta al Principat de Catalunya, Mallorca i les Pitiüses i al País Valencià (i a l'Aragó) es convertien en la imposició que ha marcat el català com a llengua de segona.

I això ha estat així des d'aleshores. En monarquia i en dictadura, però també durant la República i ara en "democràcia". Alguns impotents, i molts altres resignats, observem com se'ns menysté. Com se'n imposa. Com se'n ataca. Perseguint aquells que a les Illes Balears han fet passes per preservar el català, com a l'Institut Pau Casanoves a Mallorca , inundant a multes aquells que volen una televisió sense fronteres arreu dels Països Catalans , o simplement fent anar el seu sistema judicial en contra nostra i contra la nostra llengua, fent trontollar la convivència entre catalanoparlants i castellanoparlants a través de l'escola, amb al recent sentència del Tribunal Suprem.

Avui tots i totes hem patit un nou atac. El patim cada dia, arreu. Però avui ha estat diferent. Avui, l'entrenador del Girona FC ha patit el que és que tractin la teva llengua com una cosa folklòrica, com una llengua de segona, com una llengua que molesta. Ha estat en roda de premsa, i ha estat allà que n'ha tingut prou i s'ha alçat i ha deixat a aquells que fan bandera de la ignorància allà palplantats.
En Raül Agné, natural de Mequinensa, a la Franja de Ponent, un territori durament castigat per la imposició lingüística els hi ha dit que prou.

Si volem preservar qui som, cal fer aquests gestos de dignitat. Que avui en Raül esdevingui exemple, i puguem dir per molts anys que aquí parlem una llengua pròpia, que ha vençut totes les dificultats. Perquè no volem ser una llengua de segona, perquè no volem més menyspreus. Simplement per què volem viure plenament en català, com fa cada nació del món que viu en condicions normals.

Esteu a favor de la publicitat?

Fa poc, una amiga em va fer aquesta pregunta "estas a favor del màrqueting?". Vaig romandre callat pocs segons, escoltant l'explicació de la pregunta alhora que pensava sobre el tema. Gran pregunta vaig concloure. I no vaig saber respondre, almenys respondre quelcom de definitiu, sincerament.
Ara prenc aquella pregunta i la reformulo: esteu a favor de la publicitat?

Segons la Vikipèdia, "la publicitat és una activitat comunicativa encaminada a aconseguir uns objectius dintre de la comercialització, procés de posar un producte en venda utilitzant el màrqueting, tècnica de conèixer el mercat, i així mitjançant canals de difusió, difondre missatges de promoció del producte a comercialitzar. La publicitat s'ha establert com una tècnica de comunicació massiva imprescindible per al funcionament dels mitjans de comunicació moderns. No sols difonen informació i missatges sinó que manté econòmicament molts mitjans per als quals és la principal font d'ingressos. La publicitat investiga i analitza el públic i context social a servint-se de distintes disciplines com la psicologia, sociologia, antropologia, estadística i economia entre altres.

La publicitat és, per damunt de tot, comunicació, sent els seus elements principals un emissor que envia un missatge a través d'uns canals a un receptor amb la intenció de modificar el seu comportament de compra. La publicitat es pot considerar, en la seva transmissió a través dels seus diferents mitjans.

La publicitat no només proporciona informació sobre productes concrets, sinó que a més, comunica informació sobre la classe de persones que hem de considerar atractives, els llocs on ens hauria agradar viure i els estàndards que hem d'observar en la manera de vestir, de parlar, etc."

Tot plegat fa que em faci més preguntes. Existeix alguna societat al món sense publicitat? L'anticapitalisme n'és un exemple (a banda de la publicitat del partit dels models socialistes)?

A mi sincerament, em planteja molts dubtes tot plegat. Què me'n dieu?