(Article publicat a l'Oixque, la revista de les JERC Eixample) Democràcia? Vivim temps convulsos, el demà sembla incert i les perspectives no són pas bones. Resulta evident que alguna cosa no funciona, que el sistema econòmic i democràtic actual no dóna les respostes que necessita i reclama la nostra societat. El desencís és generalitzat mentre observem amb impotència com el 99% de la població paguem la crisi de la que un 1% en treu profit. Perquè aquesta crisi la paguem la classes mitges i populars; la paga l’aturat, la paga l’estudiant, la paga el petit i mitjà empresari, la paga l’autònom, la paga l’assalariat... i la paguem a costa de reduir els serveis socials considerats com a bàsics i primordials, com la sanitat i l’educació. La paguem tots i totes, exceptuant aquell 1% que percebem que controla el poder, pren les grans decisions econòmiques –i les imposa als Governs “democràtics”-, influencia l’opinió pública a través de la premsa... i s’enriqueix cada dia més. Govern? En aquest context no és estrany que creixi la desconfiança envers els partits polítics, ja que no sembla que compleixin la seva tasca de representar i governar segons la voluntat popular, sinó que més aviat sembla que utilitzin al poble –i les eleccions- per legitimar les decisions que es prenen d’esquenes a la ciutadania, sovint seguin la voluntat de l’anomenat 1%. El sistema en si sembla corromput i fruit d’això s’han produit moviments com el 15-M, que clamen per una “democràcia real”. Dit això, hi ha un seguit de reflexions que són importants fer. En primer lloc, els partits hauríen de reconèixer les limitacions i la corrupció instalada en el sistema representatiu actual. Reconèixer-les precisament per poder-les combatre: s’han de prendre mesures severes contra la corrupció i s’han de crear mecanismes de participació ciutadana reals i vinculants, que complementin el sistema representatiu actual. En segon lloc cal fugir de populismes: ni tots els partits són iguals ni tots els polítics són iguals. En aquest àmbit hi hauria molt a dir, des dels sous públics fins a les subvencions als partits. Però només dos apunts, un polític és una persona normal i ha de cobrar en funció de la feina que fa. Alguns veuen una contradicció en ser d’esquerres i cobrar bé o disposar de segons quin bé. A aquests caldria dir-lis que l’esquerra no va nèixer per combatre l’èxit, sinó els privilegis i que negar la possibilitat d’un èxit personal –tant en l’esfera pública com privada- a l’esquerra és precisament donar ales a la dreta. És obvi, però, que cal posar limits per tal de que els èxits no esdevinguin font de privilegi, però aquest també seria un tema de llarga discussió... D’altra banda qui no vol que es subvencioni publicament als partits és precisament la dreta, ja que a diferència de l’esquerra, cobra milionades de grans empreses privades. Amb aquesta maniobra de retallar subvencions als partits qui en surt més beneficiat és precisament el més corrupte i el més mafiós. Cal aturar aquesta mena de populisme tan extés o en poc temps ens trobarem amb una esquerra afeblida i una dreta poderosa. Poble? Fins aquí hem pogut assenyalar algunes de les questions que afecten a les democràcies occidentals i als nostre Governs. Però l’independentisme també troba lloc en tota aquesta qüestió. De fet, des de les JERC Eixample vam engegar fa pocs mesos una campanya anomenada “Prou imposisions, independència és democràcia” que pretenia assenyalar, entre altres qüestions, que les demandes de democràcia “real” que portàvem sentint des de fa mesos, només tenien en compte la “cràcia”, és a dir, la forma de Govern i no el “demos”, és a dir, el poble. És per això, que com indica el manifest de la campanya, “per nosaltres també és evident que una veritable democràcia només ho és si reconeix el "demos", és a dir, el poble que pretén governar-se. Els Estats espanyol i francès han negat durant segles la realitat del poble català, intentant reduir els nostres trets d'identitat a un simple folklorisme regionalista. I és per això que davant d'aquestes evidències reivindiquem que l'únic camí possible cap a una democràcia real passa per l'alliberament nacional del nostre poble, la construcció de l'Estat Català.”. A hores d’ara patim una democràcia de baixa intensitat; que no és ni del poble, ja que no ens reconeix com a nació, que no és ni Govern, ja que l’autèntic poder l’ostenten un 1% de poderosos que ningú vota, i per tant no és ni democràcia. En les nostres mans està canviar-ho i retrobar-li el lloc als mots: pel Govern del poble, per la democràcia.

L'ensarronada que no ho va ser

A l'hora de prendre una decisió, especialment en política, hi ha un factor especialment important: la legitimitat. Hom pot prendre una decisió i posicionar-se front a una problemàtica concreta en funció sempre de quelcom que legitimi aquesta decisió o posicionament. I així és com aparentment actuen les forces polítiques, tot i que sovint és només això, aparença. Sovint és fàcil detectar com primer un actor pren una decisió i després inventa algun argument per justificar-ho, és a dir, prenent una decisió tot amagant un interès ocult a la ciutadania.

Així ha estat al llarg d'aquesta crisi, on se'ns han volgut amagar els interessos d'uns pocs i se'ns ha dit que "no hi havia alternativa a les retallades", que eren l'única solució pel bé de tota la societat. I malgrat que han sigut molts els qui han plantejat alternatives, l'excusa de que no n'hi havia ha quallat força bé entre la població.

Però amb les mentides sol passar, que al final la veritat surt a la llum i es fa palesa l'evidència. En aquest cas l'evidència del pacte CIU-PP, al servei de l'elit financera del país. Veiem-ho.

El passat 30 de novembre ERC presentava al Parlament de Catalunya un impost sobre la banca que ja s'aplica en països governats per la dreta, com França, el Regne Unit, Holanda i Alemanya, entre altres. L'impost a la banca proposat és, de fet, un impost sobre els dipòsits bancaris pel qual les entitats financeres haurien de pagar entre un 0,2% i un 0,5%, en funció del volum de dipòsits dels quals disposin. Una proposta que anava acompanyada de tot un seguit de mecanismes de control perquè els bancs no fessin repercutir aquest impost sobre els usuaris, una proposta que l'experiència indica que no provoca fuga de capitals, una proposta que li permetria a una Generalitat amb greus problemes de liquiditat disposar de 592 milions d'€ més. De fet ERC anava més enllà i demanava tot un seguit de mesures per tal d'augmentar la recaptació de la Generalitat en la línia d'aquest impost sobre la banca, que en global li hauria aportat 1.100 milions d'€.


1.100 milions d'€ que podria recaptar la Generalitat i que CIU ha refusat. Perquè no ha tirat endavant? L'excusa legitimadora de CIU per refusar aquesta proposta és precisament argüir una possible fuga de capitals i el suposat perill per l'economia que suposa una pujada d'impostos. Per a molts, era una evidència força clara que això només era una excusa per tal d'intentar legitimar una posició compartida amb el PP, que en realitat, només beneficiava a l'elit econòmica del país i de l'estranger, a banquers i especuladors.

En general, en aquests casos el problema per l'esquerra a l'hora de plantejar aquestes propostes és la manca de credibilitat. És cert que és molt fàcil fer oposició, i més difícil és governar, però per això aquí cal destacar l'encert d'ERC a l'hora de com s'han fet les propostes. Perquè han sigut propostes concretes i definides, aplicades en altres indrets del món amb un nivell de credibilitat major en termes econòmics i que a sobre els tècnics del departament d'Economia de la Generalitat han considerat "tècnicament viables". Què més calia per demostrar que si CIU no acceptava les propostes era perquè amagava uns altres interessos?

Ells mateixos han respost la pregunta, deixant-se en evidència tot aprovant amb el PP a les Corts espanyoles una proposta d'apujada de l'IRPF que a Catalunya recaptarà entre les classes populars 1.200 milions d'€. No deien que apujar impostos era contraproduent pel consum i que afectaria a l'economia? Això deien, però sembla que els vents de Madrid els hi han ensenyat aquella dita castellana de "Donde dije digo, digo Diego" i s'han quedat tan amples.

El més dramàtic per Catalunya és que l'IRPF recaptat se l'endurà l'Estat espanyol i no pas la Generalitat de Catalunya, com hauria passat amb l'impost sobre la banca. Fa tota la sensació de que CIU s'ha preocupat d'ensarronar els catalans per fer un favor als seus socis de Govern i als amics a l'ombra, mentre els ensarronats eren ells i els qui pagàvem els plats trencats érem tots. Això sí, amb il·lusió.