Independència i unitat

Els darrers anys, l’independentisme al Principat de Catalunya ha estat al centre del debat polític. Molts han estat els motius que l’han situat en aquest punt, i moltes i diverses han estat les iniciatives i mobilitzacions que s’han fet per reclamar l’exercici dels nostres drets com a nació. Des de les multitudinàries manifestacions pel dret a decidir de 2006 i 2007 fins, i a tall d’anècdota, al “Lip dub” per la independència del passat cap de setmana a Vic, passant per les mobilitzacions a Brussel•les i Ginebra, les consultes sobre la independència o la espectacular manifestació de rebuig a la sentència del TC, que ha marcat un abans i un després en les relacions Catalunya-Espanya.

Crec que és important assenyalar que a dia d’avui, a un mes abans de les eleccions autonòmiques, l’independentisme no sols és present amb força entre els votants d’ERC, sinó també de CIU, ICV, PSC-PSOE i, de forma marginal, però no gens menyspreable (10%) del PP, segons diverses enquestes.
Transcendent, també, és el fet que es presentin dues noves candidatures independentistes que compten amb cares conegudes en diversos àmbits i un important, o això es desprèn de les enquestes, suport social: Reagrupament i Solidaritat. Paradoxalment, totes dues candidatures són propostes unitàries i transversals, però es presenten per separat.
Finalment també caldria recordar que l’independentisme d’arrel marxista, les CUP, tot i no presentar-se al Parlament, ha experimentat un cert creixement i consolidació en diversos nuclis de la geografia catalana.
L’independentisme és més viu que mai i aquestes dades en són la prova fefaent.
Però per a parlar i analitzar amb serenitat com hem arribat fins aquí, tant pel que ha estat positiu com pel que no ho ha estat, penso que ja hi haurà temps després de les eleccions. I serà important fer-ho, per evitar tornar a cometre els mateixos errors que tots, i repeteixo, tots els partits i formacions han comès, així com per recordar les coses que uns i altres han fet bé i ens han apropat a l’objectiu comú.

Ara, però, m’agradaria formular una senzilla reflexió al voltant de la unitat independentista, ja que és evident que per assolir un objectiu tan complex com és el de construir un Estat propi per Catalunya, la unitat dels que ho volem ens facilitaria les coses. Ara bé, hem de saber a què ens referim quan parlem d’unitat.

És una evidència, però potser cal repetir-ho sovint: d’independentistes n’hi ha de conservadors, de marxistes, de socialdemòcrates, de liberals, de republicans i de tota mena. Bàsicament perquè ningú és aliè a la societat que l’envolta, i per tant, pel nou Estat Català, tothom hi té pensat un funcionament o altre.
Donada la situació actual, em permetré de distingir entre dues menes d’independentistes;
-D’una banda, els que donen suport a una estratègia “de front patriòtic”, com és el cas dels partits i organitzacions anomenades unitàries i/o transversals.
-D’altra banda, els que creuen que cal acompanyar, o fins i tot que és indestriable, la reivindicació nacional amb les reivindicacions socials. Aquests, es podrien subdividir entre tots els grups citats anteriorment (conservadors, marxistes, liberals, socialdemòcrates, etc).
L’existència d’aquests dos punts de vista és un fet, que tanmateix s’ha de matisar, car la complexitat entorn a aquest tema donaria per escriure llibres sencers.

Per començar a matisar-ho, cal recordar que entre tots els partits que es presenten a les properes eleccions només n’hi ha tres amb un cert suport social i mediàtic que es declarin obertament independentistes: Esquerra, Solidaritat i Reagrupament.
La resta de l’espectre polític amb suport social i mediàtic el conformen partits obertament confrontats al dret a decidir (PSC-PSOE, PP i C’s) o partits a favor del dret a decidir, però que no es declaren independentistes (CIU i ICV).
En aquests dos últims vull centrar el matís, doncs es tracta de partits amb militància i electorat dividit entre independentistes i, permeteu-me el terme, dependentistes, però tanmateix tots ells a favor del dret a l’autodeterminació.
La divisió que he fet abans entre els partidaris d’una estratègia electoral unitària i dels que troben més encertat acompanyar el discurs nacional del social, és doncs una divisió incompleta que en realitat es complica encara més. Caldria doncs subdividir el segon grup en dos:
-els que acompanyen el discurs independentista amb el discurs social (Esquerra)
-els que, sent independentistes, pretenen assolir la màxima sobirania nacional a través d’acompanyar el dret a l’autodeterminació amb un discurs social, en un cas “ecosocialista” (Iniciativa) i en l’altre “conservador/liberal” (la Federació de CIU).

Un cop analitzada a grans trets la situació, tornem al tema de la unitat.
Penso que la unitat electoral, ni és possible degut a la diversitat d’opinions estratègiques, ni és desitjable, doncs hi hauria un ampli sector de l’independentisme que quedaria orfe, electoralment parlant, si es portés a terme. De la mateixa manera crec que no podem prescindir ni d’una candidatura unitària (Reagrupament o Solidaritat) si una d’aquestes realment té prou suport social, ni dels partits ambigus en la resposta però al cap i a la fi, autodeterministes (CIU i ICV) ni molt menys de l’únic partit independentista amb un discurs social propi (ERC) si volem mobilitzar a tot l’independentisme i assolir el nostre objectiu.
Se’m fa doncs difícil concebre la independència sense CIU, ERC, ICV i sense una opció unitària, si aquesta arribés a quallar.

Dit això, que consti que jo crec fermament que una formació unitària no pot reeixir a mitjà o llarg termini, ni pot créixer considerablement a curt. I de fet, penso que bona part del vot que puguin recollir Reagrupament i Solidaritat no serà un vot convençut per una opció unitària, sinó un vot decebut de les polítiques d’Esquerra principalment i en segon terme de CIU o, fins i tot i en menor mesura, d’ICV. Amb més raó o amb menys, fet que penso que també cal deixar de banda fins després de les eleccions si volem assegurar un debat serè.

Tanmateix, sí que crec que ens cal unitat en altres àmbits, i que de fet, en certa mesura ja existeix, al voltant d’organitzacions, que paradoxalment, no acostumen a definir-se com a independentistes; Òmnium cultural, la Plataforma per la Llengua, les plataformes municipals de referèndums sobre la independència, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, etc. Reforçar aquestes organitzacions de l’entorn independentista és clau per anar guanyant les petites batalles que ens acosten a la victòria.
Una altra manera de formular una certa unitat, seria la creació d’una mena d’assemblees independentistes a nivell nacional, que ens ajudessin a definir estratègies a mitjà i llarg termini. De fet, això que dic ja s’ha intentat i s’ha formulat de mil i una maneres i cap es pot considerar que hagi tingut èxit. Així doncs és evident que sense el suport i una important implicació de l’administració autonòmica (fet altament improbable) i/o una crida dels grans partits i personalitats independentistes (altre fet altament improbable), aquestes assemblees no reeixiran. Potser per això, si hem de ser realistes, es fa evident que les estratègies continuaran sent elaborades i pactades a nivell intern dels partits. Així doncs, es fa evident que si la ciutadania vol participar de l’estratègia independentista, haurà d’implicar-se a nivell polític. No és pas res tan estrany, que la clau per participar de la democràcia sigui a través dels partits (entre altres organitzacions, és clar!). Participació ciutadana directament als partits per incidir-hi és doncs un punt important per avançar cap a l’acostament de postures entre partits independentistes.
Finalment, el punt més important, la clau, és que les organitzacions i les persones que les formen basin les seves relacions en el respecte a la diversitat d’opinions per poder obrir així, ponts de comunicació entre elles. Tan senzill, i alhora, tan complicat com això.

La unitat independentista hauria de ser entesa en el sentit de la trobada de la diversitat del moviment, col•laborant en allò que sigui possible, treballant colze a colze a través de les organitzacions de l’entorn i, darrer i més fonamental, des del respecte a la resta d’organitzacions, d’estratègies i de plantejaments. Sovint seran divergents, però no per això podem caure en la desqualificació, la burla o el menyspreu, com tan sovint hi cau el moviment independentista i fet que no ens podem permetre si volem guanyar la nostra llibertat com a poble.

Generositat, col•laboració i respecte, aquesta és la unitat independentista.