L'ensarronada que no ho va ser

A l'hora de prendre una decisió, especialment en política, hi ha un factor especialment important: la legitimitat. Hom pot prendre una decisió i posicionar-se front a una problemàtica concreta en funció sempre de quelcom que legitimi aquesta decisió o posicionament. I així és com aparentment actuen les forces polítiques, tot i que sovint és només això, aparença. Sovint és fàcil detectar com primer un actor pren una decisió i després inventa algun argument per justificar-ho, és a dir, prenent una decisió tot amagant un interès ocult a la ciutadania.

Així ha estat al llarg d'aquesta crisi, on se'ns han volgut amagar els interessos d'uns pocs i se'ns ha dit que "no hi havia alternativa a les retallades", que eren l'única solució pel bé de tota la societat. I malgrat que han sigut molts els qui han plantejat alternatives, l'excusa de que no n'hi havia ha quallat força bé entre la població.

Però amb les mentides sol passar, que al final la veritat surt a la llum i es fa palesa l'evidència. En aquest cas l'evidència del pacte CIU-PP, al servei de l'elit financera del país. Veiem-ho.

El passat 30 de novembre ERC presentava al Parlament de Catalunya un impost sobre la banca que ja s'aplica en països governats per la dreta, com França, el Regne Unit, Holanda i Alemanya, entre altres. L'impost a la banca proposat és, de fet, un impost sobre els dipòsits bancaris pel qual les entitats financeres haurien de pagar entre un 0,2% i un 0,5%, en funció del volum de dipòsits dels quals disposin. Una proposta que anava acompanyada de tot un seguit de mecanismes de control perquè els bancs no fessin repercutir aquest impost sobre els usuaris, una proposta que l'experiència indica que no provoca fuga de capitals, una proposta que li permetria a una Generalitat amb greus problemes de liquiditat disposar de 592 milions d'€ més. De fet ERC anava més enllà i demanava tot un seguit de mesures per tal d'augmentar la recaptació de la Generalitat en la línia d'aquest impost sobre la banca, que en global li hauria aportat 1.100 milions d'€.


1.100 milions d'€ que podria recaptar la Generalitat i que CIU ha refusat. Perquè no ha tirat endavant? L'excusa legitimadora de CIU per refusar aquesta proposta és precisament argüir una possible fuga de capitals i el suposat perill per l'economia que suposa una pujada d'impostos. Per a molts, era una evidència força clara que això només era una excusa per tal d'intentar legitimar una posició compartida amb el PP, que en realitat, només beneficiava a l'elit econòmica del país i de l'estranger, a banquers i especuladors.

En general, en aquests casos el problema per l'esquerra a l'hora de plantejar aquestes propostes és la manca de credibilitat. És cert que és molt fàcil fer oposició, i més difícil és governar, però per això aquí cal destacar l'encert d'ERC a l'hora de com s'han fet les propostes. Perquè han sigut propostes concretes i definides, aplicades en altres indrets del món amb un nivell de credibilitat major en termes econòmics i que a sobre els tècnics del departament d'Economia de la Generalitat han considerat "tècnicament viables". Què més calia per demostrar que si CIU no acceptava les propostes era perquè amagava uns altres interessos?

Ells mateixos han respost la pregunta, deixant-se en evidència tot aprovant amb el PP a les Corts espanyoles una proposta d'apujada de l'IRPF que a Catalunya recaptarà entre les classes populars 1.200 milions d'€. No deien que apujar impostos era contraproduent pel consum i que afectaria a l'economia? Això deien, però sembla que els vents de Madrid els hi han ensenyat aquella dita castellana de "Donde dije digo, digo Diego" i s'han quedat tan amples.

El més dramàtic per Catalunya és que l'IRPF recaptat se l'endurà l'Estat espanyol i no pas la Generalitat de Catalunya, com hauria passat amb l'impost sobre la banca. Fa tota la sensació de que CIU s'ha preocupat d'ensarronar els catalans per fer un favor als seus socis de Govern i als amics a l'ombra, mentre els ensarronats eren ells i els qui pagàvem els plats trencats érem tots. Això sí, amb il·lusió.

Que no ens retallin el futur

La ignorància i la incultura són un llast per a qualsevol societat. Un poble ignorant és sovint un poble pobre i fàcil de manipular. En contraposició, el coneixement i la cultura són elements clau pel desenvolupament econòmic, social i democràtic d'una societat. I si l'educació és quelcom de bàsic pel progrés en tants àmbits, s'entén que aquesta hauria de ser una de les grans prioritats de qualsevol govern d'arreu del món.
Potser és que durant els darrers anys de crisi i retallades socials i laborals han aparegut tants fronts oberts que ara que se'ns retalla allò més bàsic, l'educació, ja ningú no se'n sorprèn, i la reacció -tot i ser-hi- és minsa i cansada. I això no pot ser.

La crisi és l'excusa perfecta per justificar unes retallades marcadament ideològiques, impulsades pels sectors neoliberals europeus i que busquen desmuntar l'Estat del Benestar, és a dir, enriquir els de sempre a costa de la classe treballadora, fent que aquesta sigui la que pagui els plats trencats de la crisi. I és que és cert que si volem sortir de l'atzucac on som, cal prendre mesures, la pregunta és si les iniciatives que s'estan prenent són realment mesures que ens ajudaran a sortir-nos-en.

Agafem, per exemple, el cas de les reformes laborals que s'estan donant arreu d'Europa, que entre altres coses aposten per facilitar l'acomiadament, reforçar el treball temporal i dur-lo a sectors on fins ara les ETT's no hi tenien entrada (a l'Estat espanyol, un exemple clar és el sector de la construcció). Amb aquesta mesura, ens diuen que els empresaris tindran menys reticències per contractar i es reduirà l'atur. I que tot i que les feines seran temporals i més precàries, és preferible això a la situació de desocupació actual.
Res més lluny de la realitat; s'ha demostrat repetidament que l'aplicació d'aquestes mesures fa augmentar l'atur, alhora que precaritza la vida laboral de la ciutadania. Ras i curt, aquesta mesura és una eina en benefici dels empresaris, no del global de la societat, malgrat ens ho vulguin vendre així.

Però, com justificar les retallades en educació? És a dir, és possible justificar retallar en allò que ens ha de garantir el futur? El fet és que el Govern de la Generalitat de Catalunya ho està fent.
Com en el cas de les reformes laborals, l'excusa de la pèssima situació econòmica, amaga el rerefons ideològic i d'interessos de les retallades. Però és clar, si justificar les reformes laborals és relativament més fàcil, l'estratègia del Govern de CIU amb l'educació és fer-se l'orni i amagar el cap sota l'ala, dissimulant aquestes retallades entre moltes altres que tenen més ressò, com les de la sanitat publica o fins i tot amb molts altres temes banals que s'utilitzen habitualment com a cortina de fum. Se'ls hauria de felicitar per fer-ho tan i tan bé, si no fos perquè estan jugant amb el futur de la nostra societat.

Uns altres que demostren dia si i dia també de quin peu calcen, són els de Can PSOE i la seva filial catalana. D'una banda el Govern d'Espanya coacciona el Govern català per a que faci més retallades, tot amenaçant de limitar el nivell d'endeutament de la Generalitat de Catalunya, entre altres mesures... i d'altra banda el PSOE de Catalunya (abans PSC) que vota a favor de les retallades al Congres dels Diputats espanyol, vota contra les retallades al Parlament català, es manifesta, protesta i fa el millor teatre per treure'n un rèdit electoral. És tota una lliçó de cinisme, d'hipocresia i demagògia absoluta la que ens dóna tota aquesta gent.

Però tornant a les retallades en educació, és important assenyalar el component ideològic i d'interessos que les motiva, que és el de sempre; beneficiar l'escola privada i concertada, en mans d'empresaris i de l'Església. I el que és pitjor, sabent que això representa hipotecar el futur de milers de joves que estudien a l'escola pública, i amb el seu, el de tota la societat.

Que s'han de reduir despeses de l'administració pública és cert i necessari, que s'ha de millorar l'eficiència i l'eficàcia d'aquesta també. Les crisis són intrínseques al sistema capitalista i mentre hi hagi capitalisme les podrem encarar de dues maneres, pagant-la els qui la provoquen o pagant-la les classes populars. Però fins i tot des des de la perspectiva neoliberal del Govern de CIU, atacar l'educació publica és una irresponsabilitat. Una temeritat que cal combatre amb totes les nostres forces i donar-hi prioritat, perquè si retallen en educació, ens retallen el futur.

Independència i unitat

Els darrers anys, l’independentisme al Principat de Catalunya ha estat al centre del debat polític. Molts han estat els motius que l’han situat en aquest punt, i moltes i diverses han estat les iniciatives i mobilitzacions que s’han fet per reclamar l’exercici dels nostres drets com a nació. Des de les multitudinàries manifestacions pel dret a decidir de 2006 i 2007 fins, i a tall d’anècdota, al “Lip dub” per la independència del passat cap de setmana a Vic, passant per les mobilitzacions a Brussel•les i Ginebra, les consultes sobre la independència o la espectacular manifestació de rebuig a la sentència del TC, que ha marcat un abans i un després en les relacions Catalunya-Espanya.

Crec que és important assenyalar que a dia d’avui, a un mes abans de les eleccions autonòmiques, l’independentisme no sols és present amb força entre els votants d’ERC, sinó també de CIU, ICV, PSC-PSOE i, de forma marginal, però no gens menyspreable (10%) del PP, segons diverses enquestes.
Transcendent, també, és el fet que es presentin dues noves candidatures independentistes que compten amb cares conegudes en diversos àmbits i un important, o això es desprèn de les enquestes, suport social: Reagrupament i Solidaritat. Paradoxalment, totes dues candidatures són propostes unitàries i transversals, però es presenten per separat.
Finalment també caldria recordar que l’independentisme d’arrel marxista, les CUP, tot i no presentar-se al Parlament, ha experimentat un cert creixement i consolidació en diversos nuclis de la geografia catalana.
L’independentisme és més viu que mai i aquestes dades en són la prova fefaent.
Però per a parlar i analitzar amb serenitat com hem arribat fins aquí, tant pel que ha estat positiu com pel que no ho ha estat, penso que ja hi haurà temps després de les eleccions. I serà important fer-ho, per evitar tornar a cometre els mateixos errors que tots, i repeteixo, tots els partits i formacions han comès, així com per recordar les coses que uns i altres han fet bé i ens han apropat a l’objectiu comú.

Ara, però, m’agradaria formular una senzilla reflexió al voltant de la unitat independentista, ja que és evident que per assolir un objectiu tan complex com és el de construir un Estat propi per Catalunya, la unitat dels que ho volem ens facilitaria les coses. Ara bé, hem de saber a què ens referim quan parlem d’unitat.

És una evidència, però potser cal repetir-ho sovint: d’independentistes n’hi ha de conservadors, de marxistes, de socialdemòcrates, de liberals, de republicans i de tota mena. Bàsicament perquè ningú és aliè a la societat que l’envolta, i per tant, pel nou Estat Català, tothom hi té pensat un funcionament o altre.
Donada la situació actual, em permetré de distingir entre dues menes d’independentistes;
-D’una banda, els que donen suport a una estratègia “de front patriòtic”, com és el cas dels partits i organitzacions anomenades unitàries i/o transversals.
-D’altra banda, els que creuen que cal acompanyar, o fins i tot que és indestriable, la reivindicació nacional amb les reivindicacions socials. Aquests, es podrien subdividir entre tots els grups citats anteriorment (conservadors, marxistes, liberals, socialdemòcrates, etc).
L’existència d’aquests dos punts de vista és un fet, que tanmateix s’ha de matisar, car la complexitat entorn a aquest tema donaria per escriure llibres sencers.

Per començar a matisar-ho, cal recordar que entre tots els partits que es presenten a les properes eleccions només n’hi ha tres amb un cert suport social i mediàtic que es declarin obertament independentistes: Esquerra, Solidaritat i Reagrupament.
La resta de l’espectre polític amb suport social i mediàtic el conformen partits obertament confrontats al dret a decidir (PSC-PSOE, PP i C’s) o partits a favor del dret a decidir, però que no es declaren independentistes (CIU i ICV).
En aquests dos últims vull centrar el matís, doncs es tracta de partits amb militància i electorat dividit entre independentistes i, permeteu-me el terme, dependentistes, però tanmateix tots ells a favor del dret a l’autodeterminació.
La divisió que he fet abans entre els partidaris d’una estratègia electoral unitària i dels que troben més encertat acompanyar el discurs nacional del social, és doncs una divisió incompleta que en realitat es complica encara més. Caldria doncs subdividir el segon grup en dos:
-els que acompanyen el discurs independentista amb el discurs social (Esquerra)
-els que, sent independentistes, pretenen assolir la màxima sobirania nacional a través d’acompanyar el dret a l’autodeterminació amb un discurs social, en un cas “ecosocialista” (Iniciativa) i en l’altre “conservador/liberal” (la Federació de CIU).

Un cop analitzada a grans trets la situació, tornem al tema de la unitat.
Penso que la unitat electoral, ni és possible degut a la diversitat d’opinions estratègiques, ni és desitjable, doncs hi hauria un ampli sector de l’independentisme que quedaria orfe, electoralment parlant, si es portés a terme. De la mateixa manera crec que no podem prescindir ni d’una candidatura unitària (Reagrupament o Solidaritat) si una d’aquestes realment té prou suport social, ni dels partits ambigus en la resposta però al cap i a la fi, autodeterministes (CIU i ICV) ni molt menys de l’únic partit independentista amb un discurs social propi (ERC) si volem mobilitzar a tot l’independentisme i assolir el nostre objectiu.
Se’m fa doncs difícil concebre la independència sense CIU, ERC, ICV i sense una opció unitària, si aquesta arribés a quallar.

Dit això, que consti que jo crec fermament que una formació unitària no pot reeixir a mitjà o llarg termini, ni pot créixer considerablement a curt. I de fet, penso que bona part del vot que puguin recollir Reagrupament i Solidaritat no serà un vot convençut per una opció unitària, sinó un vot decebut de les polítiques d’Esquerra principalment i en segon terme de CIU o, fins i tot i en menor mesura, d’ICV. Amb més raó o amb menys, fet que penso que també cal deixar de banda fins després de les eleccions si volem assegurar un debat serè.

Tanmateix, sí que crec que ens cal unitat en altres àmbits, i que de fet, en certa mesura ja existeix, al voltant d’organitzacions, que paradoxalment, no acostumen a definir-se com a independentistes; Òmnium cultural, la Plataforma per la Llengua, les plataformes municipals de referèndums sobre la independència, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, etc. Reforçar aquestes organitzacions de l’entorn independentista és clau per anar guanyant les petites batalles que ens acosten a la victòria.
Una altra manera de formular una certa unitat, seria la creació d’una mena d’assemblees independentistes a nivell nacional, que ens ajudessin a definir estratègies a mitjà i llarg termini. De fet, això que dic ja s’ha intentat i s’ha formulat de mil i una maneres i cap es pot considerar que hagi tingut èxit. Així doncs és evident que sense el suport i una important implicació de l’administració autonòmica (fet altament improbable) i/o una crida dels grans partits i personalitats independentistes (altre fet altament improbable), aquestes assemblees no reeixiran. Potser per això, si hem de ser realistes, es fa evident que les estratègies continuaran sent elaborades i pactades a nivell intern dels partits. Així doncs, es fa evident que si la ciutadania vol participar de l’estratègia independentista, haurà d’implicar-se a nivell polític. No és pas res tan estrany, que la clau per participar de la democràcia sigui a través dels partits (entre altres organitzacions, és clar!). Participació ciutadana directament als partits per incidir-hi és doncs un punt important per avançar cap a l’acostament de postures entre partits independentistes.
Finalment, el punt més important, la clau, és que les organitzacions i les persones que les formen basin les seves relacions en el respecte a la diversitat d’opinions per poder obrir així, ponts de comunicació entre elles. Tan senzill, i alhora, tan complicat com això.

La unitat independentista hauria de ser entesa en el sentit de la trobada de la diversitat del moviment, col•laborant en allò que sigui possible, treballant colze a colze a través de les organitzacions de l’entorn i, darrer i més fonamental, des del respecte a la resta d’organitzacions, d’estratègies i de plantejaments. Sovint seran divergents, però no per això podem caure en la desqualificació, la burla o el menyspreu, com tan sovint hi cau el moviment independentista i fet que no ens podem permetre si volem guanyar la nostra llibertat com a poble.

Generositat, col•laboració i respecte, aquesta és la unitat independentista.