Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 de setembre del 2011

Que no ens retallin el futur


La ignorància i la incultura són un llast per a qualsevol societat. Un poble ignorant és sovint un poble pobre i fàcil de manipular. En contraposició, el coneixement i la cultura són elements clau pel desenvolupament econòmic, social i democràtic d'una societat. I si l'educació és quelcom de bàsic pel progrés en tants àmbits, s'entén que aquesta hauria de ser una de les grans prioritats de qualsevol govern d'arreu del món.
Potser és que durant els darrers anys de crisi i retallades socials i laborals han aparegut tants fronts oberts que ara que se'ns retalla allò més bàsic, l'educació, ja ningú no se'n sorprèn, i la reacció -tot i ser-hi- és minsa i cansada. I això no pot ser.

La crisi és l'excusa perfecta per justificar unes retallades marcadament ideològiques, impulsades pels sectors neoliberals europeus i que busquen desmuntar l'Estat del Benestar, és a dir, enriquir els de sempre a costa de la classe treballadora, fent que aquesta sigui la que pagui els plats trencats de la crisi. I és que és cert que si volem sortir de l'atzucac on som, cal prendre mesures, la pregunta és si les iniciatives que s'estan prenent són realment mesures que ens ajudaran a sortir-nos-en.

Agafem, per exemple, el cas de les reformes laborals que s'estan donant arreu d'Europa, que entre altres coses aposten per facilitar l'acomiadament, reforçar el treball temporal i dur-lo a sectors on fins ara les ETT's no hi tenien entrada (a l'Estat espanyol, un exemple clar és el sector de la construcció). Amb aquesta mesura, ens diuen que els empresaris tindran menys reticències per contractar i es reduirà l'atur. I que tot i que les feines seran temporals i més precàries, és preferible això a la situació de desocupació actual.
Res més lluny de la realitat; s'ha demostrat repetidament que l'aplicació d'aquestes mesures fa augmentar l'atur, alhora que precaritza la vida laboral de la ciutadania. Ras i curt, aquesta mesura és una eina en benefici dels empresaris, no del global de la societat, malgrat ens ho vulguin vendre així.

Però, com justificar les retallades en educació? És a dir, és possible justificar retallar en allò que ens ha de garantir el futur? El fet és que el Govern de la Generalitat de Catalunya ho està fent.
Com en el cas de les reformes laborals, l'excusa de la pèssima situació econòmica, amaga el rerefons ideològic i d'interessos de les retallades. Però és clar, si justificar les reformes laborals és relativament més fàcil, l'estratègia del Govern de CIU amb l'educació és fer-se l'orni i amagar el cap sota l'ala, dissimulant aquestes retallades entre moltes altres que tenen més ressò, com les de la sanitat publica o fins i tot amb molts altres temes banals que s'utilitzen habitualment com a cortina de fum. Se'ls hauria de felicitar per fer-ho tan i tan bé, si no fos perquè estan jugant amb el futur de la nostra societat.

Uns altres que demostren dia si i dia també de quin peu calcen, són els de Can PSOE i la seva filial catalana. D'una banda el Govern d'Espanya coacciona el Govern català per a que faci més retallades, tot amenaçant de limitar el nivell d'endeutament de la Generalitat de Catalunya, entre altres mesures... i d'altra banda el PSOE de Catalunya (abans PSC) que vota a favor de les retallades al Congres dels Diputats espanyol, vota contra les retallades al Parlament català, es manifesta, protesta i fa el millor teatre per treure'n un rèdit electoral. És tota una lliçó de cinisme, d'hipocresia i demagògia absoluta la que ens dóna tota aquesta gent.

Però tornant a les retallades en educació, és important assenyalar el component ideològic i d'interessos que les motiva, que és el de sempre; beneficiar l'escola privada i concertada, en mans d'empresaris i de l'Església. I el que és pitjor, sabent que això representa hipotecar el futur de milers de joves que estudien a l'escola pública, i amb el seu, el de tota la societat.

Que s'han de reduir despeses de l'administració pública és cert i necessari, que s'ha de millorar l'eficiència i l'eficàcia d'aquesta també. Les crisis són intrínseques al sistema capitalista i mentre hi hagi capitalisme les podrem encarar de dues maneres, pagant-la els qui la provoquen o pagant-la les classes populars. Però fins i tot des des de la perspectiva neoliberal del Govern de CIU, atacar l'educació publica és una irresponsabilitat. Una temeritat que cal combatre amb totes les nostres forces i donar-hi prioritat, perquè si retallen en educació, ens retallen el futur.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Del "Crisi? Quina crisi?" al "Vaga? Quina vaga?"

No recordo ben bé com va començar la crisi. Feia temps que sentia a parlar sobre l'encariment dels preus dels pisos i que l'economia espanyola (i per tant, malauradament, bona part de la catalana) es sustentaven sobre el mercat de la construcció. També sentia que tard o d'hora, la bombolla immobiliària esclataria.
I així va ser, i va vindre acompanyada d'una crisi econòmica mundial. Bé, es podria dir que una cosa va accelerar l'altra. Després, recordo una successió de xifres, cada mes més alarmants, sobre l'atur i la borsa. L'economia s'enfonsava, i des de casa, jo pensava "coi, però si feia anys que se'n parlava d'això, tothom sabia que passaria, hi podrien haver fet alguna cosa, no?".
I com és que no ho van fer? Com pot ser que, davant d'una situació semblant, els dirigents polítics no fessin res? Com pot ser, que, més enllà de que les crisis cícliques del capitalisme no es poden eviatr, ni tan sols es fes aleshores, un intent de reconvertir l'economia i així fer més suaus els efectes de la crisi que anava a arribar?

Moltes hipòtesis són possibles i complementaries per a respondre aquesta pregunta. Potser electoralisme a curt termini. Potser ineptitud. Potser interessos. Només uns pocs ho saben del cert. Només les persones que aleshores controlaven el poder saben perquè no van fer res o fins i tot van negar la situació. "Crisi? Quina crisi?" preguntaven.
La qüestió és que amb l'excusa de la crisi, el govern espanyol (i els d'arreu d'Europa) està retallant drets socials i laborals per totes bandes. I mentre, els directius dels bancs que el PSOE ha rescatat amb els nostres diners (i dels que s'han anat enriquint, malgrat la crisi), s'apugen els sous quan i com els hi convé. Les desigualtats socials augmenten. El frau fiscal i la corrupció són un element més del paisatge econòmic. I els sindicats que haurien de defensar la classe treballadora s'han dedicat a mirar cap a una altra banda fins que la situació a esdevingut insostenible. I així hem arribat a la Vaga General del 29 de setembre.

Quan preguntava al meu entorn si faria vaga, la resposta majoritària era negativa. I de motius no hi faltaven: la vaga estava convocada per CCOO i UGT, els mateixos sindicats que han permès arribar fins a aquest punt. I, perquè no dir-ho, sindicats espanyols, que s'han despreocupat de les necessitats i particularitats econòmiques dels Països Catalans i que, per exemple, mai han fet seva la demanda d'un marc català de relacions laborals. Però a banda d'això, també es va estendre la idea de que la vaga no serviria per res, ja que la reforma laboral ja estava aprovada. I tot i que no comparteixo aquesta opinió, una altra qüestió de fons que va aparèixer arran d'això a les converses del carrer, va ser la necessitat de reformular els sistemes de protesta. I més que se'n ha parlat, almenys en determinats ambients, per així dir-ho, després del dubtós seguiment de la vaga i dels incidents ocorreguts arreu del país, amb uns 70 detinguts i carregues policials fora de lloc (València o Barcelona).

Reformular les protestes és clau precisament per evidenciar les mancances democràtiques que patim en la era del desencís, de la desmobilització ciutadana i de la manipulació mediàtica, on els mitjans de comunicació semblen donar coartada al monopoli de la violència, sovint desmesurada, de la policia. I els primers que han donat alternatives han sigut els del col·lectiu "moviment del 25", responsables de l'okupació del Banc de Crèdit espanyol a la Plaça Catalunya de Barcelona, 3 dies abans de la vaga. Aquest col·lectiu va posar sobre la taula models de vaga per a aquells que el 29 de setembre no la podien fer (estudiants, aturades, etc) com la vaga de consum o de transports.

Ara bé, més enllà d'aquestes propostes que haurien de tindre en compte els sindicats, es fa evident la necessitat d'estructurar un sindicalisme de classe i català, que sigui capaç de recuperar la confiança de la ciutadania i mobilitzar-la totes les vegades que sigui necessari per defensar amb garanties els nostres drets.