L'aeroport Lleida-Alguaire, proper vol: independència

Fa mesos que sento critiques cap a l’aeroport d’Alguaire (El Segrià), inaugurat fa poc més d’un any. Totes insisteixen en que és un aeroport deficitari, provincià (que no provincial), fruit del capritx d’un Govern malbaratador i comparable al nyap de l’Aeroport de Ciudad Real (Castella). Realment és així?
Per esbrinar-ho, he fet una mica de recerca i això és el que he trobat.

Qui hi ha darrera de l’Aeroport?
La Generalitat de Catalunya i capital privat. De fet la construcció, que ha costat aproximadament uns 90 milions d’euros, s’ha finançat en 60M a través del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i en 30M amb inversions privades.

Era necessari aquest aeroport?
Quan parlem de transport hi ha dues qüestions que cal abordar. La productivitat i el servei social que representa.
El fet que la inversió privada representi el 33% del cost de l’aeroport fa pensar que segurament el sector empresarial de les Terres de Ponent hi té alguna cosa a guanyar, sigui en forma de turisme, sigui en forma de transport de mercaderies. A això cal afegir els llocs de treball que genera una infraestructura similar, directament i indirecta.
D’altra banda és indiscutible que les persones de l’àrea d’influència de l’aeroport es veuran beneficiades per la proximitat d’un mitjà de transport proper que els permetrà connectar directament amb ciutat d’arreu d’Europa i indirectament d’arreu del món.

I les critiques?
El mite de l’aeroport deficitari.
90M d’euros de construcció, sumats als prop de 4M d’€ anuals per a gestió de l’aeroport i subvenció d’aerolínies low cost que operin des d’allà. Certament d’aquests 4M d’euros la Generalitat ha hagut de posar-ne la meitat per a unes subvencions que no estaven previstes, però que la crisi econòmica ha obligat a fer. Però si la crisi ha colpit amb força i ens ha portat a aquesta situació negativa, també cal explicar una altra de positiva;
Si el primer any de vida, l’aeroport calculava l’arribada de 50.000 passatgers, hi han arribat uns 67.000. Una dada gens menyspreable, tenint en compte el fet més surrealista i amagat per la premsa nacional i estatal: les traves del Govern espanyol per a concedir una duana.
Una vegada més, es repeteix la història. L’aeroport d’Alguaire té, des de la seva construcció, les instal•lacions habilitades per a acollir una duana que no arriba mai. I no ens ha d’estranyar, si triga en arribar, doncs aquest és el primer aeroport públic que no gestiona AENA, que fa del centralisme la seva política de vols, i que en conseqüència, molesta, i molt, a les autoritats espanyoles, que s’han preocupat per donar totes les facilitats a l’aeroport d’Osca (Aragó), en directa competència amb el de l'Alguaire.
Que comporta no tenir una duana, us preguntareu. Ras i curt, que no poden entrar passatgers ni mercaderies de fora de l’espai Schengen. I no ho podran fer fins que el Govern espanyol aprovi un decret que sembla que ha promès que es votarà cap al mes de maig, després d'any i mig de retard.
En aquestes condicions la premsa de Madrid ens assenyala i ens compara a l’aeroport de Ciudad Real (1.600M d’euros), on els polítics locals (PSOE) i els dirigents de la “Caja Castilla-la Mancha” s’han enriquit amb la construcció de l’aeroport fantasma, que han pagat els espanyols (i els que no ho som) a través del rescat bancari d’aquesta entitat que farà uns mesos va aprovar el Govern espanyol (PSOE).

A vegades els dependentistes em pregunten que per a què serveix la independència. És amb exemples pràctics com aquest, en que l’Estat primer ens posa pals a les rodes, i després la premsa espanyola, en un acte d’hipocresia sense límits, aprofita per carregar contra les nostres institucions,és quan es veu la doble vara de mesurar que tenen a la metròpoli i les raons del meu independentisme. Per ells hi ha els simpàtics lazarillos de Ciudad Real d’una banda, i els espanyols de segona de l’altra, agraciats amb el suprem privilegi de l’espoliació fiscal, d’un dialecto provinciano i d’una Autonomia que no ens permet ni gestionar les nostres infraestructures. Potser és per això, per aquests privilegis que tenim, que ens posen pals a les rodes. I potser és per això que els dependentistes als Països Catalans cada cop són menys, a ningú li agrada ser cornut i pagar el beure.

Un tercer espai per Barcelona

Jordi Hereu serà l'alcaldable del PSC a la ciutat de Barcelona. Així ho van determinar les primàries del PSC, on es presentaven el mateix alcalde Hereu i Montserrat Tura. Amb uns resultats de 6 a 4 per l'Hereu, s'esvaïen les possibilitats de que el "sector catalanista" del PSC recuperés una petita parcel·la de poder. Al PSC caldrà anomenar-lo a partir d'ara, a més motiu que mai, PSOE de Catalunya.

De l'altra banda de la trinxera -i brindant amb cava- hi ha Xavier Trias, candidat de CIU a l'alcaldia de Barcelona, que espera captar ara el vot catalanista que perdrà de ben segur el PSOE de Catalunya, com així ho indiquen les enquestes. La CIU que ha passat de beneir les consultes sobre la independència i que, una vegada passades les eleccions autonòmiques, ha mirat cap a un altre costat (el mateix Artur Mas va dir fa pocs dies que tenia dubtes sobre la seva participació a la consulta del 10 d'abril a Barcelona)serà ara l'alternativa al PSOE de Catalunya més espanyolitzat (notis la redundància).

Ho serà o no. La Federació d'Esquerra a Barcelona s'ha mogut amb habilitat els darrers mesos per construir l'anomenat "tercer espai" que aglutini progressistes vinguts d'arreu i independentistes que en altres moments es van veure desencantats dels partits del parlament del Principat de Catalunya. En aquest context, el pacte amb Reagrupament és la primera pedra d'aquest projecte, que possiblement es veurà complementat les properes setmanes per alguna o algunes personalitats del progressisme català que fins ara no estaven vinculades a l'Esquerra Nacional.

A les properes municipals progressistes i independentistes poden obrir les portes d'una Barcelona lluny de l'espanyolisme que representa actualment el PSOE i lluny de les polítiques neoliberals de CIU. Ara és l'hora d'un tercer espai, ara és l'hora d'anar tots i totes juntes!

El català, la nostra llengua

"Què tenim?" Això ens pregunta a les catalanes un anunci d'una coneguda marca de cervesa. Què tenim? Tenim dos Estats (l'espanyol i el francès) que porten segles atacant la nostra llengua. Prohibint-la. Perseguint a les persones que la parlen.
El 1700 a la Catalunya Nord un edicte del rei borbònic dictava la fi del català a les comarques del nord. I d'ençà la derrota de la Batalla D'Almansa el 1707 fins la caiguda de Barcelona el 1714, els tractats de Nova Planta al Principat de Catalunya, Mallorca i les Pitiüses i al País Valencià (i a l'Aragó) es convertien en la imposició que ha marcat el català com a llengua de segona.

I això ha estat així des d'aleshores. En monarquia i en dictadura, però també durant la República i ara en "democràcia". Alguns impotents, i molts altres resignats, observem com se'ns menysté. Com se'n imposa. Com se'n ataca. Perseguint aquells que a les Illes Balears han fet passes per preservar el català, com a l'Institut Pau Casanoves a Mallorca , inundant a multes aquells que volen una televisió sense fronteres arreu dels Països Catalans , o simplement fent anar el seu sistema judicial en contra nostra i contra la nostra llengua, fent trontollar la convivència entre catalanoparlants i castellanoparlants a través de l'escola, amb al recent sentència del Tribunal Suprem.

Avui tots i totes hem patit un nou atac. El patim cada dia, arreu. Però avui ha estat diferent. Avui, l'entrenador del Girona FC ha patit el que és que tractin la teva llengua com una cosa folklòrica, com una llengua de segona, com una llengua que molesta. Ha estat en roda de premsa, i ha estat allà que n'ha tingut prou i s'ha alçat i ha deixat a aquells que fan bandera de la ignorància allà palplantats.
En Raül Agné, natural de Mequinensa, a la Franja de Ponent, un territori durament castigat per la imposició lingüística els hi ha dit que prou.

Si volem preservar qui som, cal fer aquests gestos de dignitat. Que avui en Raül esdevingui exemple, i puguem dir per molts anys que aquí parlem una llengua pròpia, que ha vençut totes les dificultats. Perquè no volem ser una llengua de segona, perquè no volem més menyspreus. Simplement per què volem viure plenament en català, com fa cada nació del món que viu en condicions normals.

Esteu a favor de la publicitat?

Fa poc, una amiga em va fer aquesta pregunta "estas a favor del màrqueting?". Vaig romandre callat pocs segons, escoltant l'explicació de la pregunta alhora que pensava sobre el tema. Gran pregunta vaig concloure. I no vaig saber respondre, almenys respondre quelcom de definitiu, sincerament.
Ara prenc aquella pregunta i la reformulo: esteu a favor de la publicitat?

Segons la Vikipèdia, "la publicitat és una activitat comunicativa encaminada a aconseguir uns objectius dintre de la comercialització, procés de posar un producte en venda utilitzant el màrqueting, tècnica de conèixer el mercat, i així mitjançant canals de difusió, difondre missatges de promoció del producte a comercialitzar. La publicitat s'ha establert com una tècnica de comunicació massiva imprescindible per al funcionament dels mitjans de comunicació moderns. No sols difonen informació i missatges sinó que manté econòmicament molts mitjans per als quals és la principal font d'ingressos. La publicitat investiga i analitza el públic i context social a servint-se de distintes disciplines com la psicologia, sociologia, antropologia, estadística i economia entre altres.

La publicitat és, per damunt de tot, comunicació, sent els seus elements principals un emissor que envia un missatge a través d'uns canals a un receptor amb la intenció de modificar el seu comportament de compra. La publicitat es pot considerar, en la seva transmissió a través dels seus diferents mitjans.

La publicitat no només proporciona informació sobre productes concrets, sinó que a més, comunica informació sobre la classe de persones que hem de considerar atractives, els llocs on ens hauria agradar viure i els estàndards que hem d'observar en la manera de vestir, de parlar, etc."

Tot plegat fa que em faci més preguntes. Existeix alguna societat al món sense publicitat? L'anticapitalisme n'és un exemple (a banda de la publicitat del partit dels models socialistes)?

A mi sincerament, em planteja molts dubtes tot plegat. Què me'n dieu?

Els autobusos del diumenge pel matí

Podeu provar de fer l'experiment en una ciutat qualsevol. Tan sols cal que sortiu al carrer i observeu el moviment frenètic i constant de persones i vehicles. El fum. La fressa que produeix aquest moviment. Les mirades que van mirant a terra, abduïdes per pensaments i l'estrès que impedeix alçar el cap i veure el món que ens envolta.

El diumenges al matí, es produeix, tanmateix, el miracle. Tot té menys pressa, menys cotxes, menys fum i mirades que es perden en el detall o en altres mirades.
Fa pocs dies vaig agafar l'autobús. Era un diumenge qualsevol al matí, el temps era clar i el fred envermellia les galtes dels passatgers.
Va ser aleshores quan vaig adonar-me que alguna cosa estranya passava. Un nen petit acostava el cap al vidre mentre intentava mantindre's de puntetes per veure-hi bé. La seva àvia, asseguda allà al costat, li feia repetir els objectes que veia. Això és un arbre. Això una botiga. Això un cotxe.
Rere seu, no vaig poder evitar espiar de reüll una parella de joves que es miraven amb els ulls inundats de felicitat, entre dolços petons.
Més enllà, dues nenes amb la seva mare, que em va semblar sentir parlant dels animals del zoo.
I així infinitament, cada persona esdevenia una història de la que jo només copsaria uns minuts a l'autobús, fins arribar a la meva parada.

En baixar vaig pensar que això calia escriure-ho. Que calia recordar coses tan evidents com aquests petits detalls. Al cap i a la fi, no creieu que algun dia podrem fer que cada dia esdevingui com un diumenge al matí?

El millor regal no es pot comprar

El Nadal és una festa d'origen cristià, i per tant religiós, en que es celebra el naixement de Jesús. Amb el temps, però, les connotacions religioses han anat quedant apartades, i el consumisme, associat als regals típics d'aquestes festes, ha anat agafant protagonisme fins esdevenir l'eix central del Nadal. "I a tu, què t'han regalat els reis?" serà probablement la frase més repetida a les escoles catalanes el primer dia de classe. El consumisme ha esdevingut la nova fe, i El Corte Inglés, la Fnac i el Toysa"r"us alguns dels profetes del segle XXI.

El pitjor és com totes dues coses han utilitzat i utilitzen els sentiments de les persones per fer-nos empassar el seu sermó. Ens venen un discurs preciós, de pau i amor que tothom signaria, per lligar-lo als seus interessos econòmics i de poder.
L'Església, com les grans empreses, perverteixen el missatge d'humanitat que, en un principi, ens diuen que hauria de regnar durant aquestes dates.

I és just quan ens plantejem que hi ha quelcom d'hipòcrita en associar a unes dates concretes uns valors que haurien de ser presents durant tot l'any, que prenem consciència que ens estan intentant prendre el pèl. És absurd fer-nos creure que el Nadal és època de pau i amor, perquè per sort de pau i amor hi ha durant tot l'any, i per desgràcia de guerres i odis també n'hi ha tot l'any, també durant el Nadal.

La dificultat és actuar en conseqüencia, desenmascarant el discurs consumista i el que queda del religiós. Crec que seria ingenu demanar a la gent que no anés a comprar seguint el que ens diuen els anuncis, però potser si que és interessant recordar tot el seguit de coses que ens porten a que durant dues setmanes fem i rebem regals dictats per la publicitat.

Potser així, poc a poc i creant consciència, entendrem que el millor regal normalment no es pot vendre ni comprar, i el primer dia d'escola després de Nadal no sentim la canalla competint pel nombre de regals, sinó compartint els que tinguin, que vol dir que hauran entès que el que té veritable valor son les persones.

Bon Nadal a tothom.

Independència i unitat

Els darrers anys, l’independentisme al Principat de Catalunya ha estat al centre del debat polític. Molts han estat els motius que l’han situat en aquest punt, i moltes i diverses han estat les iniciatives i mobilitzacions que s’han fet per reclamar l’exercici dels nostres drets com a nació. Des de les multitudinàries manifestacions pel dret a decidir de 2006 i 2007 fins, i a tall d’anècdota, al “Lip dub” per la independència del passat cap de setmana a Vic, passant per les mobilitzacions a Brussel•les i Ginebra, les consultes sobre la independència o la espectacular manifestació de rebuig a la sentència del TC, que ha marcat un abans i un després en les relacions Catalunya-Espanya.

Crec que és important assenyalar que a dia d’avui, a un mes abans de les eleccions autonòmiques, l’independentisme no sols és present amb força entre els votants d’ERC, sinó també de CIU, ICV, PSC-PSOE i, de forma marginal, però no gens menyspreable (10%) del PP, segons diverses enquestes.
Transcendent, també, és el fet que es presentin dues noves candidatures independentistes que compten amb cares conegudes en diversos àmbits i un important, o això es desprèn de les enquestes, suport social: Reagrupament i Solidaritat. Paradoxalment, totes dues candidatures són propostes unitàries i transversals, però es presenten per separat.
Finalment també caldria recordar que l’independentisme d’arrel marxista, les CUP, tot i no presentar-se al Parlament, ha experimentat un cert creixement i consolidació en diversos nuclis de la geografia catalana.
L’independentisme és més viu que mai i aquestes dades en són la prova fefaent.
Però per a parlar i analitzar amb serenitat com hem arribat fins aquí, tant pel que ha estat positiu com pel que no ho ha estat, penso que ja hi haurà temps després de les eleccions. I serà important fer-ho, per evitar tornar a cometre els mateixos errors que tots, i repeteixo, tots els partits i formacions han comès, així com per recordar les coses que uns i altres han fet bé i ens han apropat a l’objectiu comú.

Ara, però, m’agradaria formular una senzilla reflexió al voltant de la unitat independentista, ja que és evident que per assolir un objectiu tan complex com és el de construir un Estat propi per Catalunya, la unitat dels que ho volem ens facilitaria les coses. Ara bé, hem de saber a què ens referim quan parlem d’unitat.

És una evidència, però potser cal repetir-ho sovint: d’independentistes n’hi ha de conservadors, de marxistes, de socialdemòcrates, de liberals, de republicans i de tota mena. Bàsicament perquè ningú és aliè a la societat que l’envolta, i per tant, pel nou Estat Català, tothom hi té pensat un funcionament o altre.
Donada la situació actual, em permetré de distingir entre dues menes d’independentistes;
-D’una banda, els que donen suport a una estratègia “de front patriòtic”, com és el cas dels partits i organitzacions anomenades unitàries i/o transversals.
-D’altra banda, els que creuen que cal acompanyar, o fins i tot que és indestriable, la reivindicació nacional amb les reivindicacions socials. Aquests, es podrien subdividir entre tots els grups citats anteriorment (conservadors, marxistes, liberals, socialdemòcrates, etc).
L’existència d’aquests dos punts de vista és un fet, que tanmateix s’ha de matisar, car la complexitat entorn a aquest tema donaria per escriure llibres sencers.

Per començar a matisar-ho, cal recordar que entre tots els partits que es presenten a les properes eleccions només n’hi ha tres amb un cert suport social i mediàtic que es declarin obertament independentistes: Esquerra, Solidaritat i Reagrupament.
La resta de l’espectre polític amb suport social i mediàtic el conformen partits obertament confrontats al dret a decidir (PSC-PSOE, PP i C’s) o partits a favor del dret a decidir, però que no es declaren independentistes (CIU i ICV).
En aquests dos últims vull centrar el matís, doncs es tracta de partits amb militància i electorat dividit entre independentistes i, permeteu-me el terme, dependentistes, però tanmateix tots ells a favor del dret a l’autodeterminació.
La divisió que he fet abans entre els partidaris d’una estratègia electoral unitària i dels que troben més encertat acompanyar el discurs nacional del social, és doncs una divisió incompleta que en realitat es complica encara més. Caldria doncs subdividir el segon grup en dos:
-els que acompanyen el discurs independentista amb el discurs social (Esquerra)
-els que, sent independentistes, pretenen assolir la màxima sobirania nacional a través d’acompanyar el dret a l’autodeterminació amb un discurs social, en un cas “ecosocialista” (Iniciativa) i en l’altre “conservador/liberal” (la Federació de CIU).

Un cop analitzada a grans trets la situació, tornem al tema de la unitat.
Penso que la unitat electoral, ni és possible degut a la diversitat d’opinions estratègiques, ni és desitjable, doncs hi hauria un ampli sector de l’independentisme que quedaria orfe, electoralment parlant, si es portés a terme. De la mateixa manera crec que no podem prescindir ni d’una candidatura unitària (Reagrupament o Solidaritat) si una d’aquestes realment té prou suport social, ni dels partits ambigus en la resposta però al cap i a la fi, autodeterministes (CIU i ICV) ni molt menys de l’únic partit independentista amb un discurs social propi (ERC) si volem mobilitzar a tot l’independentisme i assolir el nostre objectiu.
Se’m fa doncs difícil concebre la independència sense CIU, ERC, ICV i sense una opció unitària, si aquesta arribés a quallar.

Dit això, que consti que jo crec fermament que una formació unitària no pot reeixir a mitjà o llarg termini, ni pot créixer considerablement a curt. I de fet, penso que bona part del vot que puguin recollir Reagrupament i Solidaritat no serà un vot convençut per una opció unitària, sinó un vot decebut de les polítiques d’Esquerra principalment i en segon terme de CIU o, fins i tot i en menor mesura, d’ICV. Amb més raó o amb menys, fet que penso que també cal deixar de banda fins després de les eleccions si volem assegurar un debat serè.

Tanmateix, sí que crec que ens cal unitat en altres àmbits, i que de fet, en certa mesura ja existeix, al voltant d’organitzacions, que paradoxalment, no acostumen a definir-se com a independentistes; Òmnium cultural, la Plataforma per la Llengua, les plataformes municipals de referèndums sobre la independència, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, etc. Reforçar aquestes organitzacions de l’entorn independentista és clau per anar guanyant les petites batalles que ens acosten a la victòria.
Una altra manera de formular una certa unitat, seria la creació d’una mena d’assemblees independentistes a nivell nacional, que ens ajudessin a definir estratègies a mitjà i llarg termini. De fet, això que dic ja s’ha intentat i s’ha formulat de mil i una maneres i cap es pot considerar que hagi tingut èxit. Així doncs és evident que sense el suport i una important implicació de l’administració autonòmica (fet altament improbable) i/o una crida dels grans partits i personalitats independentistes (altre fet altament improbable), aquestes assemblees no reeixiran. Potser per això, si hem de ser realistes, es fa evident que les estratègies continuaran sent elaborades i pactades a nivell intern dels partits. Així doncs, es fa evident que si la ciutadania vol participar de l’estratègia independentista, haurà d’implicar-se a nivell polític. No és pas res tan estrany, que la clau per participar de la democràcia sigui a través dels partits (entre altres organitzacions, és clar!). Participació ciutadana directament als partits per incidir-hi és doncs un punt important per avançar cap a l’acostament de postures entre partits independentistes.
Finalment, el punt més important, la clau, és que les organitzacions i les persones que les formen basin les seves relacions en el respecte a la diversitat d’opinions per poder obrir així, ponts de comunicació entre elles. Tan senzill, i alhora, tan complicat com això.

La unitat independentista hauria de ser entesa en el sentit de la trobada de la diversitat del moviment, col•laborant en allò que sigui possible, treballant colze a colze a través de les organitzacions de l’entorn i, darrer i més fonamental, des del respecte a la resta d’organitzacions, d’estratègies i de plantejaments. Sovint seran divergents, però no per això podem caure en la desqualificació, la burla o el menyspreu, com tan sovint hi cau el moviment independentista i fet que no ens podem permetre si volem guanyar la nostra llibertat com a poble.

Generositat, col•laboració i respecte, aquesta és la unitat independentista.