Que no ens retallin el futur

La ignorància i la incultura són un llast per a qualsevol societat. Un poble ignorant és sovint un poble pobre i fàcil de manipular. En contraposició, el coneixement i la cultura són elements clau pel desenvolupament econòmic, social i democràtic d'una societat. I si l'educació és quelcom de bàsic pel progrés en tants àmbits, s'entén que aquesta hauria de ser una de les grans prioritats de qualsevol govern d'arreu del món.
Potser és que durant els darrers anys de crisi i retallades socials i laborals han aparegut tants fronts oberts que ara que se'ns retalla allò més bàsic, l'educació, ja ningú no se'n sorprèn, i la reacció -tot i ser-hi- és minsa i cansada. I això no pot ser.

La crisi és l'excusa perfecta per justificar unes retallades marcadament ideològiques, impulsades pels sectors neoliberals europeus i que busquen desmuntar l'Estat del Benestar, és a dir, enriquir els de sempre a costa de la classe treballadora, fent que aquesta sigui la que pagui els plats trencats de la crisi. I és que és cert que si volem sortir de l'atzucac on som, cal prendre mesures, la pregunta és si les iniciatives que s'estan prenent són realment mesures que ens ajudaran a sortir-nos-en.

Agafem, per exemple, el cas de les reformes laborals que s'estan donant arreu d'Europa, que entre altres coses aposten per facilitar l'acomiadament, reforçar el treball temporal i dur-lo a sectors on fins ara les ETT's no hi tenien entrada (a l'Estat espanyol, un exemple clar és el sector de la construcció). Amb aquesta mesura, ens diuen que els empresaris tindran menys reticències per contractar i es reduirà l'atur. I que tot i que les feines seran temporals i més precàries, és preferible això a la situació de desocupació actual.
Res més lluny de la realitat; s'ha demostrat repetidament que l'aplicació d'aquestes mesures fa augmentar l'atur, alhora que precaritza la vida laboral de la ciutadania. Ras i curt, aquesta mesura és una eina en benefici dels empresaris, no del global de la societat, malgrat ens ho vulguin vendre així.

Però, com justificar les retallades en educació? És a dir, és possible justificar retallar en allò que ens ha de garantir el futur? El fet és que el Govern de la Generalitat de Catalunya ho està fent.
Com en el cas de les reformes laborals, l'excusa de la pèssima situació econòmica, amaga el rerefons ideològic i d'interessos de les retallades. Però és clar, si justificar les reformes laborals és relativament més fàcil, l'estratègia del Govern de CIU amb l'educació és fer-se l'orni i amagar el cap sota l'ala, dissimulant aquestes retallades entre moltes altres que tenen més ressò, com les de la sanitat publica o fins i tot amb molts altres temes banals que s'utilitzen habitualment com a cortina de fum. Se'ls hauria de felicitar per fer-ho tan i tan bé, si no fos perquè estan jugant amb el futur de la nostra societat.

Uns altres que demostren dia si i dia també de quin peu calcen, són els de Can PSOE i la seva filial catalana. D'una banda el Govern d'Espanya coacciona el Govern català per a que faci més retallades, tot amenaçant de limitar el nivell d'endeutament de la Generalitat de Catalunya, entre altres mesures... i d'altra banda el PSOE de Catalunya (abans PSC) que vota a favor de les retallades al Congres dels Diputats espanyol, vota contra les retallades al Parlament català, es manifesta, protesta i fa el millor teatre per treure'n un rèdit electoral. És tota una lliçó de cinisme, d'hipocresia i demagògia absoluta la que ens dóna tota aquesta gent.

Però tornant a les retallades en educació, és important assenyalar el component ideològic i d'interessos que les motiva, que és el de sempre; beneficiar l'escola privada i concertada, en mans d'empresaris i de l'Església. I el que és pitjor, sabent que això representa hipotecar el futur de milers de joves que estudien a l'escola pública, i amb el seu, el de tota la societat.

Que s'han de reduir despeses de l'administració pública és cert i necessari, que s'ha de millorar l'eficiència i l'eficàcia d'aquesta també. Les crisis són intrínseques al sistema capitalista i mentre hi hagi capitalisme les podrem encarar de dues maneres, pagant-la els qui la provoquen o pagant-la les classes populars. Però fins i tot des des de la perspectiva neoliberal del Govern de CIU, atacar l'educació publica és una irresponsabilitat. Una temeritat que cal combatre amb totes les nostres forces i donar-hi prioritat, perquè si retallen en educació, ens retallen el futur.

L'assemblearisme real?

Que és més important, que és abans, l'acció o el pensament? És una pregunta aplicable a moltes escales de la vida, i com no, de la política.

Podríem pensar, d'una banda primer, que l'acció, sense un raonament previ, és absurda i pot donar pas a conseqüències de tota mena. Aquest pensament és el que primer ens ve al cap. Qui no ha sentit mai allò de "pensa el que fas" o "pensat-ho bé abans de..."? Però d'altra banda, també podríem pensar que sense l'acció, tot pensament és estèril. En aquest sentit s'han manifestat grans actors polítics contemporanis, com per exemple Friedrich Engels "Una unça d'acció té el mateix valor que una tona de teoria" o menys explícitament, però en el mateix sentit, el nostrat Francesc Macià digué que "el seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies".

Al meu parer, la resposta a què va primer, si l'acció o el pensament, és totes dues coses alhora. De fet en la nostra vida quotidiana és així gran part del temps. Pensem i fem, tot alhora. En política, també s'hauria d'aplicar aquest equilibri natural entre acció i pensament. I més concretament, vull referir-me als models d'assemblearisme que s'han aplicat a casa nostra, des de l'esquerra socialdemòcrata fins a l'anarquisme, passant pel moviment del 15-M.

I m'hi refereixo precisament perquè l'assemblearisme, que pot ser una eina democratitzadora en el sentit més ampli de la paraula, pot ser també tot el contrari, una eina burocràtica i manipuladora. He volgut pensar que aquesta percepció de l'assemblearisme era una obvietat, fins que, a la practica, m'he vist votant coses intranscendents o no podent votar coses d'alt calat polític perquè hi havia algú fent de censor. Em venen al cap hores veient com gent perdia el temps decidint quina engantxina era més xula o hores decidint el nom d'una casa okupada. He vist com una assemblea d'indignats decidia entrar en un ple municipal mentre que la policia es preparava per impedir el pas als protestants. Tanmateix, crec que si som capaços de percebre aquestes febleses, podem evitar-les i fer un assemblearisme real.

Un assemblearisme real ha de tenir en compte la dualitat pensament-acció, per no esdevenir burocràtic, i doncs inútil. Si bé, com a individus, el pensament-acció és instantani, perquè només depèn de nosaltres mateixes, quan participem de dinàmiques assembleàries el procés pensament-acció s'allarga pel passos intermitjos, que són el debat i la votació. Cal doncs, simplificar les propostes a debatre i que aquestes no es perdin en detalls ni de forma ni de fons, però sobretot de forma.
-Ens manifestem?
-Sí - No.
-Pacíficament
-Sí - No.
Per exemple.
Si en comptes d'això comencem a entrar en detalls a cada vegada més insignificants, serem menys útils i segurament parlarem menys temps d'allò que té veritable transcendència, en aquest cas manifestar-se pacíficament. Passarem llargues estones a pensar, mentre la resta del món es mou, i la nostra acció es dilatarà més en el temps i estarà cada cop més deslligada del nostre pensament que es basava en l'anàlisi d'un món que ja no existeix, doncs ha anat canviant.

En definitiva, si allò que diferencia les decisions individuals i les decisions col·lectives és el procés de debat, aquest s'ha de centrar en les qüestions que realment són importants, i no pas en qüestions poc productives, que precisament s'utilitzen per part d'una minoria per burocratitzar i controlar assemblees. Minoria que per cert, serà després la que carregarà contra l'assemblearisme per burocràtic i apel·larà a seguir lideratges. Els seus lideratges, òbviament.

La llengua nacionalista; crònica de la substitució lingüística des d'Elx

Potser és que després de tants anys rebent noticies que ratllen el surrealisme, i havent-hi tants fronts oberts amb temes com aquest, ja no sorprèn a ningú la noticia que arriba des d'Elx (El Baix Vinalopó).
Tanmateix, no puc evitar donar-hi voltes i més voltes. Diu la noticia que el nou govern d'Elx, en mans del PP, "eliminarà la carrega ideològica de l'oferta cultural" i concreta que es tractarà de traduir el nom de dos equipaments del valencià al castellà.

Així doncs, "eliminar la carrega ideològica de l'oferta cultural" vol dir que el "Gran Teatre d'Elx" es passarà a dir "Gran Teatro de Elche" i el "Centre Cultural l'Escorxador" passarà a tenir un altre nom, encara per concretar, en castellà. Tot plegat, d'allò més surrealista. Però crec que mereix un mínim anàlisi.

D'una banda la noticia en si mateixa ja descol·loca. Insinuar que el valencià duu implícita una carrega ideològica i per contra el castellà no, és ja de per si esperpèntic. I ho és encara més, quan de fet, la única llengua pròpia dels Països Catalans és el valencià. És la llengua que s'ha parlat a Elx des del segle XIII!

La perversitat amb la que se li atribueix al català una carrega ideològica no és casual, respon a la política de substitució lingüística que practica des de fa segles l'Estat espanyol al nostre país. La idea de fons que pretén transmetre el PP és clara com l'aigua: el castellà és normal, el valencià és "nacionalista".

És dolorós comprovar com amb aquestes tècniques, poc a poc, han aconseguit anar arraconant la llengua pròpia d'un país, fins al punt que a dia d'avui, una de les ciutats més grans del territori lingüístic català com és la ciutat d'Alacant (L'Alacantí), a pocs quilòmetres d'Elx, només té un 10% de catalano-parlants.

Per això crec que és important denunciar aquests fets tan greus, sobretot quan estem davant d'una ofensiva absoluta contra la llengua i se'ns diu que al Principat de Catalunya i les Illes Balears, on les lleis de normalització lingüística estan més avançades, discriminem als castellano-parlants. Front a aquest cinisme absolut cal armar-nos d'exemples i arguments per rebatre la seva retòrica que pretén fer desaparèixer la nostra llengua.

Cal fer-ho perquè l'ofensiva és cada cop més forta. Aquesta noticia és només una anècdota, que serveix d'exemple per veure quina ha estat, és i serà la política lingüística de la dreta espanyola (i sovint de l'esquerra) als territoris que no som de parla hispana.

No resulta pas curiós que no s'atreveixin, de moment, a fer afirmacions d'aquest nivell quan demanen llibertat d'elecció de la llengua a les escoles de les Illes i del Principat, o quan pretenen eliminar la línia en valencià de les escoles del País Valencià. Aleshores ells parlen d'igualtat, no pas de llengües "nacionalistes", però quan es veuen amb prou força i ja hi ha un grau de substitució lingüística prou avançada, aleshores assumeixen plenament el discurs de la llengua nacionalista dolenta front al castellà normal.

Hablamé en cristiano, que deien en altres èpoques, que mentre ells esperen temps millors, van fent el seu "Gran teatro" a veure si enreden a algú.

Què n'heu fet de la meva terra?

Diuen que la meva generació serà la primera que viurà pitjor que els seus pares i mares. Patim un atur increïblement alt, uns sous increïblement baixos i rebrem una jubilació...miserable, seria la paraula. Tothom té clar que uns dels principals culpables de la situació han estat banquers i polítics. Però jo avui vull recordar a uns altres personatges que a dia d'avui s'amaguen entre la gent normal.

La meva generació ha crescut durant el boom immobiliari, l'especulació desenfrenada i la destrucció del territori. Vam créixer impotents veient com uns pocs malmetien els paisatges, embrutaven els rius, alçaven torres de ciment i menyspreaven la natura. I tot, un cop més, per pur egoisme i avarícia. Per diners, al cap i a la fi.
I en van fer molts de diners, immobiliàries, constructores i especuladors diversos. I en arribar la crisi, els llestos van plegar veles i van marxar, i els ximples encegats per l'avarícia van perdre-ho tot.

Ara em pregunto que se n'ha fet de tota aquesta colla. Que potser no haurien de demanar perdó? Reconèixer la seva responsabilitat? Perquè no sols han estat part de l'engranatge que ens ha dut a la pèssima situació econòmica actual, també han estat els que han hipotecat prats, boscos, platges, rius i muntanyes per totes les generacions que vindran.

On sou? Que n'heu fet d'allò que us van deixar els vostres pares? Que n'heu fet d'allò que vàreu gaudir durant tants anys? Què n'heu fet de la meva terra?

Egoistes

Egoistes, individualistes, neoliberals. Al cap i a la fi, sinònims o quasi bé. Vivim temps de crisi i la societat s'ha impregnat d'un egoisme fastigós. El discurs neoliberal s'ha instal·lat a través dels mitjans de comunicació i els polítics el van aplicant. No es tracta de retòrica política ni electoral: el dictat neoliberal a que obeeixen PSOE, CIU, PP i altres és qui ens retalla els drets socials i laborals, i molts d'ells, egoistes, apunten cap a la immigració com a causa de la crisi, quan ha estat l'avarícia, l'ansia de riquesa infinita d'uns pocs aristòcrates, especuladors i banquers, el seu individualisme extrem, qui ens ha dut aquí. Ara aquests a mirar cap a una altra banda, o millor, a fotre-li les culpes a aquells que no es poden defensar. I clar, a donar-se la mà i tolerar partits feixistes que faran d'avantguarda de l'egoisme basat en la raça, l'origen o la religió.

És simplement indignant que ens prenguin el pèl d'aquesta manera i se'n surtin tan bé com ho fan. Realment som (o ens hem tornat) tan i tan egoistes? Tan egoistes que vulguem una educació on la qualitat depengui del que pagui la família, tan egoistes que vulguem que aquells que no es poden permetre pagar una mútua, tinguin una sanitat publica amb llistes interminables d'espera, tan egoistes que aquelles persones que avui guanyen diners puguin fer-se un pla de pensions i que aquelles que avui són a l'atur o amb un sou de merda (no té un altre nom!) demà tinguin unes pensions insultants? Això és el que vam votar el passat 28 de novembre al Principat. Egoistes? Se'ns hauria de dir ximples com a poc. Quan entendrem que tot això ens afecta a totes?

I com a membres d'una nació oprimida, com hem estat tan ximples de transformar l'anhel de llibertat del passat 10 de juliol, en majories cap a CIU i PP? Perquè cal recordar que alhora que patim la crisi capitalista i les "solucions" neoliberals, també paguem una espoliació fiscal intolerable, i ho sabem. Ep, però nosaltres, com xais, com ximplets, a omplir urnes, un dia amb "Sí a la independència" i l'endemà amb els sobres de "CIU", "PSOE" i el "PP".

Egoistes, individualistes, neoliberals...ximples?
Potser cal que revisem els nostres valors i recuperem l'esperit solidari i cooperatiu, i sobretot, cal que recuperem l'esperit i la consciència critica amb tot allò que ens envolta. Amb nosaltres mateixos per començar, amb la manipulació dels mitjans de comunicació i els polítics neoliberals (molt ben explicada per Chomsky en aquest escrit) per continuar.
I parlant de polítics, el proper 22 de maig hi ha eleccions municipals a bona part dels Països Catalans i eleccions autonòmiques al País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. Qui em coneix ja sap que jo, en aquestes municipals, votaré Unitat per Barcelona, perquè malgrat tots els "malgrats" que no diré i que hom ja pot intuir, és la opció d'esquerres i independentista amb la que em sento representat. I si votés a València o a les Corts Valencianes ho faria directament a Esquerra. I si votés a Moià votaria a Ara Moià. I tot per motius similars, sabent que des dels ajuntaments i les institucions autonòmiques també es pot frenar l'ofensiva neoliberal, treballar per una societat més solidaria i defensar els drets nacionals. I és per ells que us demano el vot. Però també us vull demanar, que si no els voteu, almenys voteu aquelles candidatures d'esquerres que cregueu més adequades; ICV, CUP, etc... la batalla contra l'individualisme no la pot lliurar cap organització ni cap partit, ni cap moviment tot sol: seria contradictori, no? Ho hem de fer tots i totes, des de la diversitat d'opinions.

El 22 de maig, feu un vot per aturar l'egoisme, no us quedeu a casa!

Barcelona decideix: democràcia

El 13 de setembre del 2009, la petita població d'Arenys de Munt (el Maresme) va organitzar una consulta popular sobre la independència. Els dies previs a la consulta, diaris i televisions anaven carregats d'expectació i cada cop s'hi sumaven més actors inesperats a l'espectacle; des del jutjat que va prohibir la participació de l'Ajuntament fins a una coneguda organització feixista que aquell dia es va manifestar al centre del poble.

Recordo perfectament arribar-hi sense massa expectatives, i recordo també, baixar del cotxe i veure aquella riuada de gent. Amics i coneguts, banderes als balcons, cantants i polítics, i al bell mig de tot, una cua de ciutadans esperant per votar. Gent jove amb un somriure a la cara, gent gran amb llàgrimes als ulls. Aquella sensació fou indescriptible i vaig prendre consciència de la importància d'aquell esdeveniment; després de 3 segles hi havia catalans votant per la seva llibertat.

El proper 10 d'abril, la ciutadania de Barcelona també està cridada a votar sobre aquesta qüestió. I poques coses, en política, em fan més il·lusió que anar a votar aquell dia. Els que som independentistes tenim molt clar que aquell dia toca anar a votar, però avui m'agradaria dirigir-me a totes aquelles persones, amics i amigues, coneguts i conegudes, que o bé tant els hi fa o bé hi estan en contra.

Si alguna cosa em faria més il·lusió encara, és veure-us votant el 10 d'abril, encara que fos amb una papereta diferent a la meva. Al Principat de Catalunya la qüestió nacional porta marcant els darrers anys en política i cal que ho afrontem tots i totes juntes. Tota la societat. Amagar el cap sota l'ala és el pitjor que poden fer els partidaris del no, perquè això nega el debat. I si ens hem d'entendre, si volem una societat moderna, cohesionada, oberta i respectuosa, la democràcia i el debat són la única via per resoldre les diferències.

El 10 d'abril, una consulta organitzada per la societat civil, no decidirà si serem independents o no. Decidirem una cosa molt més important, i ho podrem mesurar en participació: democràcia sí o democràcia no.

Joves i drogues

Les problemàtiques al voltant del món de les drogues són un tema recurrent quan parlem de joventut. I ara que s'acosten les eleccions municipals, almenys a bona part del país, seran molts els polítics que diran, sovint criminalitzant al o la consumidora, que el consum de drogues és una problemàtica que combatran mitjançant la prevenció i la vigilància. Tanmateix, uns altres pocs polítics, més valents, tractaran el consum de drogues com el que és: un fet social. I a partir d'aquí podran desenvolupar mesures per tractar les problemàtiques que es deriven del seu consum.
Podríem parlar també del consum de drogues entre les persones majors de 30 anys, que existeix i també forma part de la realitat social, i convé recordar-ho, però el primer pas és parlar de drogues i jovent, que és quan comença el consum.

Nombrosos estudis assenyalen que les persones joves perceben el consum de drogues com un factor d'integració social, molt sovint lligada als moments d'oci. Això no ens hauria de sorprendre, en general l'ésser humà actua per imitació i es repeteix la història de sempre; les persones més joves imiten a les que són més grans, i és així com les preadolescents imiten a les adolescents, que a dia d'avui consumeixen drogues habitualment. Hauríem d'entendre que és pràcticament impossible eradicar el consum de drogues de la societat i que el que cal no són mesures destinades a això, sinó a promoure'n un ús responsable.

Les mesures repressives (vigilància, multes, etc) no ajuden en res, i de fet, només serveixen per malbaratar recursos de les institucions. I de la mateixa manera, el model de prevenció actual, que es basa en la criminalització del o la consumidora, xoca frontalment amb la realitat. Potser sí que als anys 80 el consum de drogues estava lligat a la marginalitat social, però la realitat actual és completament diferent. Criminalitzant i fent un judici de valors per sobre del criteri del o la jove que es pretén educar, s'aconsegueix l'efecte contrari al proposat. El jove percebrà que algú li intenta imposar un criteri sobre una cosa tan personal com és el que menges, fumes, beus o et prens.

L'altre model, el que entén el consum de drogues com un fet social, pot aportar moltíssimes més solucions, i sobretot més efectives, de cara a combatre els efectes negatius d'aquest fenomen. Ensenyar, enlloc d'imposar. En el fons és ben senzill.
Explicar-li en profunditat al jovent els efectes que poden tenir les drogues en ell, per a que siguin el o la mateixa jove la qui decideixi el que vol fer amb el seu cos. Enlloc de reprimir, fomentar hàbits saludables, com l'esport, i crear mecanismes de detecció de casos d'addicció.
En definitiva, treballar en base a la realitat que tenim i no girar-li l'esquena als problemes. Aquesta no sols és la formula per a que algun dia el consum no generi les morts i malalties que provoca ara, sinó per a més a més, ajudar enormement en el procés de maduració de les persones joves, en el que el primer pas és que esdevinguin responsables de si mateixes.

L'aeroport Lleida-Alguaire, proper vol: independència

Fa mesos que sento critiques cap a l’aeroport d’Alguaire (El Segrià), inaugurat fa poc més d’un any. Totes insisteixen en que és un aeroport deficitari, provincià (que no provincial), fruit del capritx d’un Govern malbaratador i comparable al nyap de l’Aeroport de Ciudad Real (Castella). Realment és així?
Per esbrinar-ho, he fet una mica de recerca i això és el que he trobat.

Qui hi ha darrera de l’Aeroport?
La Generalitat de Catalunya i capital privat. De fet la construcció, que ha costat aproximadament uns 90 milions d’euros, s’ha finançat en 60M a través del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i en 30M amb inversions privades.

Era necessari aquest aeroport?
Quan parlem de transport hi ha dues qüestions que cal abordar. La productivitat i el servei social que representa.
El fet que la inversió privada representi el 33% del cost de l’aeroport fa pensar que segurament el sector empresarial de les Terres de Ponent hi té alguna cosa a guanyar, sigui en forma de turisme, sigui en forma de transport de mercaderies. A això cal afegir els llocs de treball que genera una infraestructura similar, directament i indirecta.
D’altra banda és indiscutible que les persones de l’àrea d’influència de l’aeroport es veuran beneficiades per la proximitat d’un mitjà de transport proper que els permetrà connectar directament amb ciutat d’arreu d’Europa i indirectament d’arreu del món.

I les critiques?
El mite de l’aeroport deficitari.
90M d’euros de construcció, sumats als prop de 4M d’€ anuals per a gestió de l’aeroport i subvenció d’aerolínies low cost que operin des d’allà. Certament d’aquests 4M d’euros la Generalitat ha hagut de posar-ne la meitat per a unes subvencions que no estaven previstes, però que la crisi econòmica ha obligat a fer. Però si la crisi ha colpit amb força i ens ha portat a aquesta situació negativa, també cal explicar una altra de positiva;
Si el primer any de vida, l’aeroport calculava l’arribada de 50.000 passatgers, hi han arribat uns 67.000. Una dada gens menyspreable, tenint en compte el fet més surrealista i amagat per la premsa nacional i estatal: les traves del Govern espanyol per a concedir una duana.
Una vegada més, es repeteix la història. L’aeroport d’Alguaire té, des de la seva construcció, les instal•lacions habilitades per a acollir una duana que no arriba mai. I no ens ha d’estranyar, si triga en arribar, doncs aquest és el primer aeroport públic que no gestiona AENA, que fa del centralisme la seva política de vols, i que en conseqüència, molesta, i molt, a les autoritats espanyoles, que s’han preocupat per donar totes les facilitats a l’aeroport d’Osca (Aragó), en directa competència amb el de l'Alguaire.
Que comporta no tenir una duana, us preguntareu. Ras i curt, que no poden entrar passatgers ni mercaderies de fora de l’espai Schengen. I no ho podran fer fins que el Govern espanyol aprovi un decret que sembla que ha promès que es votarà cap al mes de maig, després d'any i mig de retard.
En aquestes condicions la premsa de Madrid ens assenyala i ens compara a l’aeroport de Ciudad Real (1.600M d’euros), on els polítics locals (PSOE) i els dirigents de la “Caja Castilla-la Mancha” s’han enriquit amb la construcció de l’aeroport fantasma, que han pagat els espanyols (i els que no ho som) a través del rescat bancari d’aquesta entitat que farà uns mesos va aprovar el Govern espanyol (PSOE).

A vegades els dependentistes em pregunten que per a què serveix la independència. És amb exemples pràctics com aquest, en que l’Estat primer ens posa pals a les rodes, i després la premsa espanyola, en un acte d’hipocresia sense límits, aprofita per carregar contra les nostres institucions,és quan es veu la doble vara de mesurar que tenen a la metròpoli i les raons del meu independentisme. Per ells hi ha els simpàtics lazarillos de Ciudad Real d’una banda, i els espanyols de segona de l’altra, agraciats amb el suprem privilegi de l’espoliació fiscal, d’un dialecto provinciano i d’una Autonomia que no ens permet ni gestionar les nostres infraestructures. Potser és per això, per aquests privilegis que tenim, que ens posen pals a les rodes. I potser és per això que els dependentistes als Països Catalans cada cop són menys, a ningú li agrada ser cornut i pagar el beure.

Un tercer espai per Barcelona

Jordi Hereu serà l'alcaldable del PSC a la ciutat de Barcelona. Així ho van determinar les primàries del PSC, on es presentaven el mateix alcalde Hereu i Montserrat Tura. Amb uns resultats de 6 a 4 per l'Hereu, s'esvaïen les possibilitats de que el "sector catalanista" del PSC recuperés una petita parcel·la de poder. Al PSC caldrà anomenar-lo a partir d'ara, a més motiu que mai, PSOE de Catalunya.

De l'altra banda de la trinxera -i brindant amb cava- hi ha Xavier Trias, candidat de CIU a l'alcaldia de Barcelona, que espera captar ara el vot catalanista que perdrà de ben segur el PSOE de Catalunya, com així ho indiquen les enquestes. La CIU que ha passat de beneir les consultes sobre la independència i que, una vegada passades les eleccions autonòmiques, ha mirat cap a un altre costat (el mateix Artur Mas va dir fa pocs dies que tenia dubtes sobre la seva participació a la consulta del 10 d'abril a Barcelona)serà ara l'alternativa al PSOE de Catalunya més espanyolitzat (notis la redundància).

Ho serà o no. La Federació d'Esquerra a Barcelona s'ha mogut amb habilitat els darrers mesos per construir l'anomenat "tercer espai" que aglutini progressistes vinguts d'arreu i independentistes que en altres moments es van veure desencantats dels partits del parlament del Principat de Catalunya. En aquest context, el pacte amb Reagrupament és la primera pedra d'aquest projecte, que possiblement es veurà complementat les properes setmanes per alguna o algunes personalitats del progressisme català que fins ara no estaven vinculades a l'Esquerra Nacional.

A les properes municipals progressistes i independentistes poden obrir les portes d'una Barcelona lluny de l'espanyolisme que representa actualment el PSOE i lluny de les polítiques neoliberals de CIU. Ara és l'hora d'un tercer espai, ara és l'hora d'anar tots i totes juntes!

El català, la nostra llengua

"Què tenim?" Això ens pregunta a les catalanes un anunci d'una coneguda marca de cervesa. Què tenim? Tenim dos Estats (l'espanyol i el francès) que porten segles atacant la nostra llengua. Prohibint-la. Perseguint a les persones que la parlen.
El 1700 a la Catalunya Nord un edicte del rei borbònic dictava la fi del català a les comarques del nord. I d'ençà la derrota de la Batalla D'Almansa el 1707 fins la caiguda de Barcelona el 1714, els tractats de Nova Planta al Principat de Catalunya, Mallorca i les Pitiüses i al País Valencià (i a l'Aragó) es convertien en la imposició que ha marcat el català com a llengua de segona.

I això ha estat així des d'aleshores. En monarquia i en dictadura, però també durant la República i ara en "democràcia". Alguns impotents, i molts altres resignats, observem com se'ns menysté. Com se'n imposa. Com se'n ataca. Perseguint aquells que a les Illes Balears han fet passes per preservar el català, com a l'Institut Pau Casanoves a Mallorca , inundant a multes aquells que volen una televisió sense fronteres arreu dels Països Catalans , o simplement fent anar el seu sistema judicial en contra nostra i contra la nostra llengua, fent trontollar la convivència entre catalanoparlants i castellanoparlants a través de l'escola, amb al recent sentència del Tribunal Suprem.

Avui tots i totes hem patit un nou atac. El patim cada dia, arreu. Però avui ha estat diferent. Avui, l'entrenador del Girona FC ha patit el que és que tractin la teva llengua com una cosa folklòrica, com una llengua de segona, com una llengua que molesta. Ha estat en roda de premsa, i ha estat allà que n'ha tingut prou i s'ha alçat i ha deixat a aquells que fan bandera de la ignorància allà palplantats.
En Raül Agné, natural de Mequinensa, a la Franja de Ponent, un territori durament castigat per la imposició lingüística els hi ha dit que prou.

Si volem preservar qui som, cal fer aquests gestos de dignitat. Que avui en Raül esdevingui exemple, i puguem dir per molts anys que aquí parlem una llengua pròpia, que ha vençut totes les dificultats. Perquè no volem ser una llengua de segona, perquè no volem més menyspreus. Simplement per què volem viure plenament en català, com fa cada nació del món que viu en condicions normals.

Esteu a favor de la publicitat?

Fa poc, una amiga em va fer aquesta pregunta "estas a favor del màrqueting?". Vaig romandre callat pocs segons, escoltant l'explicació de la pregunta alhora que pensava sobre el tema. Gran pregunta vaig concloure. I no vaig saber respondre, almenys respondre quelcom de definitiu, sincerament.
Ara prenc aquella pregunta i la reformulo: esteu a favor de la publicitat?

Segons la Vikipèdia, "la publicitat és una activitat comunicativa encaminada a aconseguir uns objectius dintre de la comercialització, procés de posar un producte en venda utilitzant el màrqueting, tècnica de conèixer el mercat, i així mitjançant canals de difusió, difondre missatges de promoció del producte a comercialitzar. La publicitat s'ha establert com una tècnica de comunicació massiva imprescindible per al funcionament dels mitjans de comunicació moderns. No sols difonen informació i missatges sinó que manté econòmicament molts mitjans per als quals és la principal font d'ingressos. La publicitat investiga i analitza el públic i context social a servint-se de distintes disciplines com la psicologia, sociologia, antropologia, estadística i economia entre altres.

La publicitat és, per damunt de tot, comunicació, sent els seus elements principals un emissor que envia un missatge a través d'uns canals a un receptor amb la intenció de modificar el seu comportament de compra. La publicitat es pot considerar, en la seva transmissió a través dels seus diferents mitjans.

La publicitat no només proporciona informació sobre productes concrets, sinó que a més, comunica informació sobre la classe de persones que hem de considerar atractives, els llocs on ens hauria agradar viure i els estàndards que hem d'observar en la manera de vestir, de parlar, etc."

Tot plegat fa que em faci més preguntes. Existeix alguna societat al món sense publicitat? L'anticapitalisme n'és un exemple (a banda de la publicitat del partit dels models socialistes)?

A mi sincerament, em planteja molts dubtes tot plegat. Què me'n dieu?

Els autobusos del diumenge pel matí

Podeu provar de fer l'experiment en una ciutat qualsevol. Tan sols cal que sortiu al carrer i observeu el moviment frenètic i constant de persones i vehicles. El fum. La fressa que produeix aquest moviment. Les mirades que van mirant a terra, abduïdes per pensaments i l'estrès que impedeix alçar el cap i veure el món que ens envolta.

El diumenges al matí, es produeix, tanmateix, el miracle. Tot té menys pressa, menys cotxes, menys fum i mirades que es perden en el detall o en altres mirades.
Fa pocs dies vaig agafar l'autobús. Era un diumenge qualsevol al matí, el temps era clar i el fred envermellia les galtes dels passatgers.
Va ser aleshores quan vaig adonar-me que alguna cosa estranya passava. Un nen petit acostava el cap al vidre mentre intentava mantindre's de puntetes per veure-hi bé. La seva àvia, asseguda allà al costat, li feia repetir els objectes que veia. Això és un arbre. Això una botiga. Això un cotxe.
Rere seu, no vaig poder evitar espiar de reüll una parella de joves que es miraven amb els ulls inundats de felicitat, entre dolços petons.
Més enllà, dues nenes amb la seva mare, que em va semblar sentir parlant dels animals del zoo.
I així infinitament, cada persona esdevenia una història de la que jo només copsaria uns minuts a l'autobús, fins arribar a la meva parada.

En baixar vaig pensar que això calia escriure-ho. Que calia recordar coses tan evidents com aquests petits detalls. Al cap i a la fi, no creieu que algun dia podrem fer que cada dia esdevingui com un diumenge al matí?